"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

17 de jul. 2018

SUITE FRANCESA d'Irène Némirovsky

En aquest llibre ens trobem amb dues parts ben definides. En la primera se'ns presenta una crònica de l'èxode de molts francesos, quan els estaven envaint els alemanys. Ens narra les penalitats i dificultats de la fugida des de diferents punts de vista, diferents tipus de personatges. Ens parla dels més pobres, d'alguns de classe mitjana, però la majoria dels personatges són burgesos.
La narració passarà d'uns a altres per fer un retrat fidedigne de la situació caòtica, de vegades irònica, patètica, desesperada, irracional... En tot moment ens mostra diferents tipus de comportaments, de reaccions, davant de situacions de desesperació. Es nota que Irène Némirowsky, que també va tenir una vida de novel·la i molt dramàtica, va viure de primera mà moments similars, i el relat de cada història ens fa viure els passatges amb tot detall, així com els sentiments i pensaments de cada individu. Uns més pràctics, altres preocupats per coses materials que no els han de fer cap servei, ben al contrari, poden ser entrebancs a l'hora d'avançar. D'altra banda, si les filles de la mateixa autora no haguessin fet l'esforç de carregar amb elles els manuscrits de la seva mare, en la fugida de la persecució dels nazis, mai hauríem pogut llegir aquesta novel·la, publicada pòstumament.
La segona part: Canvia una mica de registre i ens situa a la localitat francesa de Bussy, quan els soldats alemanys s'instal·len al poble. Com, després de rebre'ls amb aprehensió, la gent s'hi va acostumant i relacionant en més o menys grau. Es centra en la casa d'una noia que viu amb la seva sogra i ha d'acollir a casa seva a un oficial. L'amistat que sorgeix entre els dos joves, l'atracció i el rebuig. Els dubtes, els sentiments contradictoris.
En aquesta part es mantenen alguns personatges de la primera, però amb un paper més secundari. L'autora ens mostra uns soldats molt joves, que també són fills, germans o marits d'algú que els està esperant. Ens parla de nou de pensaments i sentiments per part de les dues bandes, tots víctimes d'una guerra que on només compleixen ordres. Potser més endavant, quan li va tocar viure altres horrors de primera mà, n'hauria fet unes descripcions menys favorables.
Un llibre forca literari, amb metàfores originals, descripcions detallades i de vegades una mica poètiques dels llocs. Potser això dona lentitud a algunes parts, però alhora és enriquidor.
Es va triar la segona part, amb només algunes escenes similars al que explica en la primera part, per convertir-la en una pel·lícula. La van transformar una mica, com és habitual, i és més violenta, més romàntica, i hi ha més tensió i acció.

5 de jul. 2018

LA PISTA D'UNA MORTA de Francesc Puigpelat

VI Premi Gregal de Novel·la.
Hi ha algunes novel·les on es fusionen gèneres, i en aquesta s'hi pot trobar un entramat detectivesc, on no hi trobarem a faltar els elements clàssics, però l'autor hi afegeix un caire de ciència-ficció per aportar elements originals i diferents. Segur que a molts amants del gènere negre no els agradarà la barreja, però a mi m'agraden força els dos gèneres i em va encuriosir saber com aniria la combinació.
Una detectiva és contractada per una amiga perquè la trobi, l'element estrafolari és aquesta amiga acaba de morir, per tant és fàcil trobar-la: està enterrada. La difunta en qüestió, Elisabeth Comas, portava anys amb una investigació molt especial, que farà que tot i la incredulitat de la protagonista, comenci una investigació seriosa, més que perquè realment tingui fe en la possibilitat que pugui ser veritat el que l'amiga pretenia que cregués, Nina Marquès ho fa per diners, ja que l'amistat entre les dues dones ha sigut sempre un anar i venir d'amor/odi. El primer element que m'ha grinyolat una mica és que accepta una invitació a sopar, just el dia abans que Elisabeth mori. En la situació en què es trobava la seva amistat en aquell moment, jo no ho hauria acceptat mai, i sincerament, crec que la majoria de dones tampoc.
Com ja he dit, la novel·la té tots els elements clàssics de les novel·les de detectius, per enganxar al lector: investigació, acció, viatges, persecucions, baralles, tensió... i per la part de ciència-ficció, no cal que pateixi a qui no li agradi perquè només és una excusa, un punt peculiar de la història que segur que, a qui li sí que li agradi la part fantàstica, hi trobarà a faltar més pàgines.
La novel·la està molt ben trenada, àgil perquè hi ha bons diàlegs, i és fàcil veure-la com una pel·lícula. Et va fent seguir pistes, t'emparanoien els mateixos dubtes que als protagonistes, i tens ganes de saber on s'ha "ficat l'Elisabeth".
Pel que fa als personatges, n'hi ha força, però destaca el trio protagonista. Trobo molt encertats i ben treballats el paper de detectiva, o l'altre, el de científica, però el paper de "dona", no m'han convençut en cap dels dos casos, i menys si ho encarem amb el d'un protagonista masculí, l'Arsemi, amb tan pocs mèrits. 
Arribarem al desenllaç, a les motivacions de tot plegat, encuriosits, neguitosos. La resolució és potser el que menys m'ha agradat, perquè m'esperava alguna cosa més complicada i de més rellevància per la part científica, i m'he trobat que dues dones suposadament molt, molt intel·ligents actuen per motius massa insuls, encara que també siguin un clàssic entre els motius de novel·la negra.


3 de jul. 2018

INSTA RECOMANACIONS DE JUNY

Diuen que a l'estiu hi ha més temps per llegir, no sé si hi estaria d'acord. A casa meva la rutina s'enfonsa i tothom campa sense ordre. Per sort a un 75% del personal ens agrada molt llegir, i de tant en tant hi ha treves, moments de pau i quietud i TOTHOM A LLEGIR!
Us deixo les recomanacions que he fet durant el mes de Juny al meu Instagram
(Cliqueu les imatges per fer-les més grans)














28 de juny 2018

TANTS INTERLOCUTORS A BASSERA de Manuel de Pedrolo

Aquest any estic descobrint títols dels quals no havia sentit a parlar mai (jo i moltíssima gent). És una llàstima que Manuel de Pedrolo tingués tanta obra però que sigui tan desconeguda. Per sort, moltes editorials han volgut sumar-se al centenari del naixement de Pedrolo reeditant les seves obres.
Com diu al pròleg la comissaria de l'any Pedrolo, l'Anna Maria Villalonga, aquesta potser no seria una novel·la negra tal com marquen els canons, però sí que hi té molts dels elements que ens atrauen d'aquest gènere.
El protagonista arriba a Bassera pensant que l'havien raptat de petit i havia estat vivint amb els raptors, convençut que eren els seus pares, fins que després de la seva mort havia trobat un tros del diari de la seva mare, que l'havia fet sospitar. Està del tot decidit a trobar la veritat, i per això comença un camí ple de preguntes, que el faran saltar d'un personatge a l'altre del poble de Bassera, tots amb les seves manies, les seves reticències, i els seus secrets. 
Joan Porta haurà d'anar lligant les pistes que la gent del poble va deixant anar amb comptagotes. A poc a poc alguns li van agafant confiança, els uns expliquen dels altres, sembla que tothom amaga coses, tothom sap més del que vol explicar, i la curiositat ens fa avançar. El Joan Porta trobarà a l'Alícia, algú que com a ell, també li costa acceptar la seva existència tal com l'està vivint, i l'un per l'altre, intenten buscar el camí mentre investiguen acompanyats per la Roser, que és molt més pràctica i realista. Uns i altres aniran esbrinant coses. En pocs dies i moltes converses, alguns veïns aportaran pistes que ajuden, i altres pistes que sembla que els porten cap a un camí diferent i que potser els faran descobrir fets que poden provocar canvis importants.
L'autor, amb gran destresa, ens fa veure cada escena amb nitidesa, i ens introdueix hàbilment en l'ambient del poble, passejant pels seus carrers, entrant en botigues, bars i altres establiments, sense gairebé descripcions, a través dels personatges, d'uns gestos molt perfilats, dels seus tics, dels vicis, els costums...
La novel·la sembla una obra de teatre, plena de diàlegs que li donen agilitat i fan que es llegeixi amb rapidesa. Gairebé sempre. Perquè l'autor troba molts moments per fer-nos reflexionar, per mostrar uns personatges que amb l'excusa de regirar el passat, volen trobar també un sentit a la seva vida. Alguna cosa que els doni quelcom diferent del que han viscut fins al moment.

26 de juny 2018

MIS RINCONES OSCUROS de James Ellroy

James Ellroy ha assolit gran notorietat, tant pels seus llibres, com per l'especial de la seva personalitat. Aquesta novel·la, o millor dit, biografia, parteix d'un fet tràgic que forçosament va tenir que marcar la vida de l'escriptor. No ha de resultar fàcil relatar la crònica de l'assassinat de la teva pròpia mare, potser per això comença fent-ho des de certa distància.
A la primera part, "La pelirroja", ens relata com troben el cadàver i s'inicia la investigació. Ens mostra l'entorn, la vall de St. Gabriel, formada per una fauna força diversa i perillosa, encara que a la zona hi havia molt pocs assassinats. El Monte, "la ciutat de les divorciades". Ellroy escriu sobre tot això amb una redacció que s'assembla més als informes policials que a una novel·la. Pas a pas, seguirem els fets i les investigacions que van portar a la policia a un punt mort.
A la segona part, "El niño de la foto", amb aires més novel·lístics, ens relata la seva vida partint del moment de l'assassinat, quan només tenia deu anys. Ens obre les portes a la seva intimitat, no només ens mostra el que va passar al llarg dels anys, ens obre la porta dels seus pensaments, desitjos, obsessions fosques i pertorbadores, probablement a causa de la no resolució i totes les incògnites que acompanyen la mort de la seva mare.
Vivint amb una figura paterna, que més que permissiva estava plena de despropòsits, creix sense guia, envoltat de brutícia i pobresa. La seva infantesa i adolescència està marcada per l'obsessió pels assassinats de dones, robatoris, radicalisme, racisme, voyeurisme, alcohol i drogues. Una trajectòria viscuda a batzegades, sense figures adultes de referència estables, de vegades amb males companyies, de vegades sent ell una pèssima influència pels seus amics.
Té por a la bogeria, però també a estar massa conscient i tenir que enfrontar-se a l'anàlisi de la seva vida. Quan la vida és un trauma constant: "La cárcel no resultaba algo tan jodidamente traumático".
Durant tot el llibre ens parla de molts altres casos d'assassinat, potser perquè encara el tenen obsessionat. La tercera part, "Stoner", porta el nom d'un dels detectius del cas de la seva mare, i és un cúmul de casos i més casos diversos, també amb un anarració directa, estil documental.
L'última, "Geneva Hillikeer", comença quan l'autor, amb quaranta-sis anys, decideix veure l'expedient de la seva mare. En aquesta part ens obrirà una altra porta, a la vegada que l'obre per a ell.
Un llibre especial, una biografia plena de tragèdia i dolor anestesiat.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...