"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

17 de gen. 2017

EL SOMRIURE DE DARWIN d'Anna Maria Villalonga

Avui parlaré primer de la portada, que he trobat hipnotitzant. Crec que si la mires durant uns segons seguits et sembla que l'home es girarà per mirar-te. De fet agafen ganes de que ho faci per veure-li la cara, les petites arrugues que han deixat els entrebancs de la seva vida... però no ho farà, és clar. Haureu d'obrir el llibre i endinsar-vos en la lectura per veure'l, escoltar-lo, i potser fins i tot arribareu a patir per ell, com fa la Noemí.
Després d'un preàmbul, ens trobem els personatges, molt ben retratats per l'autora, tant que se'ns faran reals i els podrem imaginar amb facilitat caminant pel carrer. Uns ben mudats, altres asseguts en una cantonada, o bevent d'una font. Arribem a les circumstàncies, cadascú carrega amb les seves, i cadascú les ha paït com ha pogut, o potser el que ha passat és que no han sigut capaços de pair-les. Llegirem el dolor, el penediment, la ràbia... Tot això forma la primera part del llibre, que sembla molta cosa però es llegeix en un sospir. Llavors l'autora ja ens té atrapats, hem copsat l'essència dels personatges, les seves mancances, les seves necessitats, les seves dèries. La tristesa, la solitud, la ira i l'odi irracional que busca el camí per alliberar-se, i el trobarà, és clar.
A la segona part tenim els fets. L'atzar, un seguit de coincidències, o els detonants que mai sabem quan esclataran, faran que tres personatges, tres vides ben diferents i força representatives de realitats que estan convivint a la nostra societat, es creuïn i provoquin una injustícia que la Noemí s'esforçarà per canviar, mentre s'enfronta als seus propis dimonis. 
L'Anna Maria Villalonga ens ho ha posat fàcil, per la manera com està escrit, les paraules rellisquen amb l'agilitat, i per l'atracció que ens provocaran els protagonistes, retratats amb tots els detalls. Aquesta conjunció tan ben trobada ens farà seguir llegint per no perdre'ns detall sobre els successos, i finalment poder arribar al desenllaç
Ens exposa imatges que no ens agrada veure, que molts cops esquivem i evitem encarar. Una història que ens mostra la importància de les bones companyies, de tenir algú que et faci costat sense retrets ni condicions, de l'amor incondicional, l'ajuda i la força que ens pot oferir un desconegut, que en aquest cas es diu Darwin.
Un llibre molt ben escrit, amb una estructura original, una temàtica impactant, i on els sentiments tenen molt protagonisme. Ja m'havia agradat molt amb La Dona de Gris, però aquest encara m'ha agradat més.

12 de gen. 2017

UN MONSTRE EM VE A VEURE de Patrick Ness

Aquesta és una novel·la de Patrick Ness, a partir d'una idea de Siobhan Down
Vaig triar aquesta versió amb il·lustracions de Jim Kay perquè els dibuixos em van cridar.
És un llibre molt ben escrit, i molt ben traduït per Ferran Ràfols Gesa, cosa que fa que sigui preciós i fàcil de llegir, però alhora la història parla de tantes veritats, és tan realista que ha sigut dur llegir-la, i tot i que fa temps que tinc el llibre, he hagut d'aturar la lectura un parell de cops perquè no tenia clar si volia arribar al final.
De la mateixa manera també se m'ha fet difícil fer-ne ressenya. Només us puc dir el que ja he dit: magníficament escrit. M'agrada la màgia de contar contes, i aquest llibre aconsegueix aquesta màgia, però alhora aquesta màgia és trencada per una realitat molt dura.
També vull veure la pel·lícula, pel mateix motiu: perquè vull veure la màgia. Vull veure el fantàstic i fabulós monstre. 
El seu monstre, el nostre monstre.
Tots en tenim. Cal que dediquem molta atenció a la màgia que desprenen els nostres monstres, i a les coses que ens fan descobrir. Encara que ens faci por, o molta por, mirar-los a la cara i escoltar-los. De vegades ens costa admetre alguns sentiments, i necessitem un monstre que ens vingui a veure i ens ajudi a treure'ls fora.

10 de gen. 2017

L'ANY DE LA PLAGA de Marc Pastor

En Víctor Negro és un treballador social que coordina l'atenció a la gent gran, i últimament hi ha alguns d'aquests avis que tenen un comportament estrany, fins i tot hi ha hagut uns quants suïcidis. És un estiu molt calorós i pot ser que això en tingui part de culpa, però els fets estranys cada cop són més constants, cosa que no ajuda gens a fer minvar la migranya que pateix el protagonista. Potser també hi fa que no li van massa bé les coses en el terreny personal: L'ha deixat la xicota fa uns mesos, i malgrat que ell sempre espera el pitjor, encara no ha assumit del tot aquesta ruptura.
El llibre està explicat en primera persona, i això farà que ens posem amb facilitat al lloc del protagonista, també és molt possible que faci que patim amb més intensitat el que li va passant. Amb un estil desenfadat i àgil, l'autor ens va introduint en el seu món: Els amics, els companys de feina, els subordinats, els avis, la "ex"... La moda de tenir una planta que té propietats curatives excepcionals i el misteri que s'amaga darrere de tot plegat. 
La Irene, l'amor perdut, el buscarà quan les coses es posen difícils i ell hi acudirà sense pensar-ho, tot i que semblava que havia trobat la manera d'oblidar-la, o almenys d'intentar-ho. Llegir les penalitats que ens va explicant d'una manera irònica i divertida ens farà riure força, fins que deixarem de fer-ho. Cap a la meitat del llibre les coses comencen a complicar-se, es repeteix massa la frase "és com si no fos ell/ella", i els esdeveniments s'acceleren. La gent va canviant, i en conseqüència el món que coneixem també. A partir d'aquest punt ja no podreu deixar de llegir, esteu avisats! Així que ho haureu de calcular bé perquè no podreu fer altra cosa que seguir i seguir fins a arribar al final.
Hi ha estones de respir, és clar, tot i que és millor pels protagonistes que no descansin, que no dormin. Tancar els ulls és perillós i mantenir-se despert és impossible. No poden fiar-se de ningú, ni família ni amics. Busquen respostes que poc a poc aniran completant el trencaclosques, i ens donaran una visió esgarrifosa del que està passant i del futur que espera a la humanitat. Saber a que s'enfronten és necessari per poder combatre-ho.
Misteri, acció, amor i desamor, persecucions i ciència ficció. Tot ben amanit amb una gran quantitat de referències a pel·lícules, sèries, música... d'una època que als que recordem moltes d'aquestes referències, ens ajuden encara més a sentir-nos part de la història d'aquesta novel·la.
Un llibre fantàstic en tots els sentits, pel tipus de gènere i pel contingut. Si tot va bé, aquest any en faran la pel·lícula, que tampoc em vull perdre.

9 de gen. 2017

4 de gen. 2017

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES de Sílvia Romero

XXIV Premi Narrativa Vila de l' Ametlla de Mar 2016
He ressenyat ja força llibres d'aquesta autora, però és que independentment de la temàtica dels seus libres, que és força diversa, m'agrada molt la seva manera d'escriure, així com també el domini que sempre demostra alhora de construir els personatges.
Hi havia dos punts a favor perquè m'agradés aquest llibre: Que és de relats, i que la temàtica és la mort. No la mort referida a novel·la negra, sinó La Mort amb majúscules. Allò que tots sabem que ens arribarà, allò que intentem ignorar, evitar, però que ens atrapa tant si ho volem com si no.
Un llibre de relats ja és normalment de lectura àgil, però en aquest cas els contes són molt breus (menys l'últim). Com ja he dit, l'autora té molta mà alhora de construir personatges i ens els fa veure amb tot detall, i aquesta conjunció entre brevetat i mestria fa que ens puguem empassar el llibre en un sospir. Cosa que desaconsello totalment, ja que crec que això no s'ha de fer mai amb un llibre de relats. Al meu entendre s'han de pair d'un en un, deixar un respir entre un i altre, i donar temps per fer-ne una mica d'anàlisi.
El que he dit de la seva diversitat temàtica alhora d'escriure també es veu reflectida en aquests relats. Sílvia Romero s'ha enfrontat a la mort evitant tòpics depressius, i ens la presenta amb relats irònics, sàdics, algun amb una bona càrrega d'humor negre, algun de gènere fantàstic...
No puc ni vull desvetllar massa dels relats, però diré que van in crescendo. Això segons el meu gust, és clar. Que ja se sap que una de les coses bones que ens aporten els llibres de relats, és que donen molt que debatre. Destacaria "El retrat de Dora Grau", una targiversió d'El retrat de Dorian Gray. Potser perquè és una història, la original, que m'agrada molt i el relat no m'ha decebut gens. M'ha agradat l'humor negre d'alguns relats, lo macabre d'altres, m'ha esgarrifat "De pesca", i triaria també els relats "Ens Coneixem" i "El quadre".
Un llibre molt recomanable.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...