"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

30/10/2014

LA DONA DE GRIS de Anna Maria Villalonga

Tenia altres llibres començats però la curiositat ha fet que aquest els passes al davant. Anna Maria Villalonga ens té acostumats a les seves crítiques sobre novel·la negra. Ara serà ella la que es posarà en mans dels lectors amb la seva primera novel·la.
M'agrada la part psicològica dels personatges en els llibres que llegeixo, i en aquest cas us puc dir que tot el llibre és un camí psicològic que fem juntament amb el protagonista. Un camí que no sabem on ens acabarà portant. Encara que no presagia res massa positiu i encara que ens venen molts possibles finals, l'autora ens manté intrigats fins al final.
El protagonista és un home que ha perdut el pare i la feina en poc temps. No vol mirar endarrere i veure la seva vida monòtona i tampoc mirar endavant i seguir el mateix camí. Es troba perdut, però un simple mocador, pertanyent a La Dona de Gris, farà que senti aquell "clic" que engega el motor d'una aventura que fins ara només havia pogut viure a través de les seves lectures i d'aquelles pel·lícules que recorda tant bé.
La història pot semblar en un principi una mica surrealista, però a mi m'ha semblat molt possible. La nostra ment té diferents maneres de fer-nos subsistir. El protagonista alterna moments de lucidesa, on li sembla que el que està fent no és massa assenyat, amb altres moments d'una realitat inventada que va esdevenint real capítol a capítol. 
M'ha anat agradant més a mesura que he avançat en les pàgines i m'ha acabat agradant molt aquesta manera "diferent", que ha tingut l'autora d'enfocar la seva primera novel·la negra.

27/10/2014

QUEDEM AL ZURICH? LA TRIA

Arribava sempre a primera hora, així podia triar el lloc des d'on veure el màxim de taules possible i on la llum l'enfoqués per darrera. La gent que el mirés només en veuria la silueta, però no els trets definits. Demanava el de sempre i es disposava a esperar. 
Els clients anaven arribant, uns a grupets, altres a parelles, altres com ell, sols, amb la companyia d'un llibre, del diari o d'una mirada perduda. Aquells eren els que esperava. Els observava, agafava apunts discretament a la seva llibreteta, i seleccionava els reincidents. Les futures víctimes.
Temps enrere havia intentat deixar-ho, però després de la sisena víctima va assumir que allò era més fort que ell. El desig de matar l'arrastrava i negar-ho només provocava més desesperació, ràbia i més violència amb les seves víctimes. Un cop acceptat que seguiria matant, la tranquil·litat va fer que perfeccionés el mètode, i reduís les possibilitats que l'atrapessin.
Avui ja la tenia, aquest cop seria una dona. La tria estava feta. Encara que aquesta només era la primera fase. Li quedava un llarg camí abans la pogués atrapar, pogués gaudir de la tortura i l'avaluació de la resistència del cos humà. Aquell primer pas sempre li produïa una excitació especial. La tria era un principi. Es mossegà el llavi imaginant-se tot el que havia de venir després.
Aquesta és la meva aportació a la proposta "Quedem al Zurich" Podeu veure els enllaços dels altres participants aquí.

23/10/2014

PRIMER EL LLIBRE, DESPRÉS LA PEL·LÍCULA

Tinc unes filles fantàstiques (ho dic amb tota objectivitat), que llegeixen els llibres abans d'anar a veure la versió cinematogràfica.
Jo ho faig força sovint. Fent memòria, potser el primer cop que ho vaig fer amb les meves filles, va ser amb "Charlie i la fàbrica de Xocolata". Llavors eren petites i vam anar llegint el llibre entre les tres, comentant-lo, fent dibuixos... Quan el vam acabar, vaig comprar la pel·lícula.
Ho vaig encertar. Hi ha moltes coses que volem ensenyar als nostres fills, però no totes acostumen a sortir bé. 
Ara ja són adolescents, i són elles les que em demanen els llibres quan han sentit a parlar d'una estrena pròxima, d'alguna peli que serà "una passada". Com amb "Els Jocs de la Fam", que es van llegir els tres llibres d'una tirada, o ara amb "El corredor del Laberint". Són lectores ràpides i apassionades. Setmanes abans de l'estrena es barallen (no literalment, és una manera de parlar) per veure qui el llegeix primer. A mi no em deixen tocar el llibre fins que l'han acabat, no volen comentaris previs. Quan les tres l'hem llegit, ja podem comentar-lo, lloar-lo o criticar-lo i llavors ja podem anar a veure la pel·lícula. 
No se si hi ha molts adolescents que facin el mateix, suposo que sí que en deu haver. Jo tinc la sort de tenir-ne dues a casa.

20/10/2014

EL CORREDOR DEL LABERINT de James Dashner

Avui... empatx de ciència ficció.
No se si m'ho sembla a mi o cada cop hi ha més llibres i pelis d'aquest gènere. La majoria van encarades al public adolescent, suposo que perquè en són grans consumidors, encara que no sempre de llibres, potser si de pel·lícules d'aquest tipus. Però a molts no tan joves també ens agrada el gènere.
Crec que aquest gènere és dels més difícils d'escriure, ja que s'ha de tenir la imaginació necessària per crear coses que no existeixen i fer-les creïbles. Ah! i sense que s'assemblin massa al que ja s'ha vist.
Comencem:
EL CORREDOR DEL LABERINT de James Dashner. 
La Clariana és el lloc on viuen aquests nois, n'hi ha des de dotze a més de vint anys. Cada setmana els arriba provisions i material, cada més un noi nou. Arriben desorientats, han perdut la memòria, només recorden el seu nom. Això ja fa uns dos anys que dura i per no entrar en el caos, tots tenen tasques a fer en les diferents zones. Hi ha animals, Horts, cuines, neteja... i la feina més arriscada, els Corredors. Aquests surten cada dia de La Clariana per explorar el laberint que la envolta. Per trobar una sortida. 
Aquest llibre et provoca una curiositat malaltissa des d'un principi. Perquè són allà? és una presó? és per protegir-los, de què? Quina classe de bèsties hi ha dins al laberint? hi ha alguna sortida? Què volen dir els flaixos de petits records que els protagonistes aniran tenint? És un laberint o un trencaclosques?
El millor del llibre, aquesta curiositat que t'enganxa i et fa seguir per descobrir i et fa patir amb els perills i el suspens. A estones és taquicàrdic i això fa que no puguis parar de llegir. El pitjor, dues coses. Primer: la substitució d'algunes paraulotes per altres paraules inventades pels nois. No hi he trobat cap bon motiu. Segon: que, malgrat que hem arribat a un final que no ha estat malament, la última frase del llibre és: FI DEL LLIBRE U. Cosa que vol dir que ja m'he tornat a embolicar en una altra saga!
Aquesta setmana s'ha estrenat la pel·lícula. Ara que l'he llegit, només mirant el tràiler, ja hi veig unes quantes diferències respecte al llibre. Veurem...


Altres llibres d'aquest gènere que també s'han llegit les meves filles
i els han enganxat força. Aquests probablement costarà veure'ls als cinemes, possiblement perquè els autors són catalans. I si no que li diguin a en Salvador Macip. Les meves col·laboradores i Jomateixa, encara tenim esperances de veure Ullals a la gran pantalla, o a la petita... ;D
MISIÓ FUTUR de David Nel·lo.
"He volgut que quedés constància dels últims mesos que vam ser a la Terra, aquesta és la raó del text que trobareu a continuació. en escriure'l, he escollit de presentar els fets de la manera que nosaltres, els membres de la Missió Futur, els vam viure". Amb aquestes paraules l'Ismael, el protagonista d'aquesta història, enceta el seu relat. Però què hi fa en ple desert del sud de Califòrnia aquell grup de nois i noies vinguts de tot el mon? i per què els han dit que allò era una estada en un camp de treball científic si no és veritat? en què consisteix realment la Missió Futur?



L'Àlex, un noi de catorze anys, s'escapa de casa i s'amaga en un vell teatre abandonat, on troba unes màscares antigues. En posar-se'n una a la cara, es veu transportat a un món paral·lel, la Terra d'àndoc. allà haurà d'encapçalar una missió que el durà per terres desconegudes, com el Colosseum, les Muntanyes Titàniques i el Mar dels Gahamaranan, a la recerca de les paraules màgiques que fan possible la destrucció del terrible tità Ertús.
  


ÀLIENS de Damià Alou.
Palma 1975. El darrer alè de Franco encara sura en una societat que està a punt de canviar per sempre i on quatre nois comparteixen l'afició als alienígenes i a tot allò que és paranormal. Però ells també estan a punt de canviar. Un crim absurd posarà a prova les seves lleialtats i el seu valor, i els embarcarà en uina aventura que, d'una manera o altra, els farà homes.
  

16/10/2014

EL CRÈDIT de Jordi Galceran

"Al mal temps bona cara". Això és el que ens fa viure l'autor amb aquesta nova comèdia. 
Dos personatges: El director d'una Caixa i un senyor que va a demanar un crèdit. Un escenari: La oficina del director. No fa falta res més.
Una obra curta, que diu moltes coses. Irònica i divertida. Una paròdia d'una situació que seria tensa en la vida real i que en aquest llibre es capgira de tal manera que la soga passa d'un coll a l'altre, sense que aquest sàpiga com ha pogut passar.
No us vull desvetllar l'argument, l'obra és molt curta i una sinopsi ho espatllaria tot.
Molt recomanable llegir-la i, amb aquests grans actors, també anar-la a veure.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...