11 d’abr. 2019

ELS FINALS NO ARRIBEN MAI DE SOBTE de Salvador Macip

Sovint em passa, que com més m'agrada un llibre, menys sé com explicar-ho. Doncs aquest m'ha agradat moltíssim.
En aquesta novel·la, acompanyarem uns quants catalans que s'estaven adaptant a la vida de Nova York, just quan van atemptar contra les Torres Bessones. Han calgut anys i distància perquè l'autor es decidís a escriure aquesta història, suposo que també han hagut de madurar els sentiments que hi estaven lligats.
Alterna narració en tercera persona i també dues primeres persones, la del Guillem, un metge, i la del seu amic Roger, però hi haurà altres personatges que ens acabaran de completar les diferents històries: La Sara, el Josep Maria, l'Azra, el Toshio... Segur que no estarem d'acord amb totes les accions i decisions que se'ns plantejaran, però tampoc cal.
Mentre ens mostra una petitíssima part de la població de Nova York, l'autor aconsegueix que la ciutat sigui un personatge més, un protagonista mal ferit, amb palpitacions irregulars, i que viu primer la sorpresa i la incredulitat, i després la incertesa i el desconcert durant molt més temps que aquell fatídic dia. L'autor ha aconseguit que els sentiments dels protagonistes traspassin les pàgines i ens facin viure les seves pors i inseguretats. Els seus dubtes.
Un llibre carregat de metàfores, esplèndidament lligades, buscant explicacions a l'inexplicable. Seré, reflexiu, colpidor. Amb música de fons i imatges de Pollock.
És una novel·la tancada, però serà part d'un cicle sobre la figura de l'Emigrant, i ja tinc ganes de llegir les següents. L'autor ha escrit llibres de temàtiques molt diferents, pel que comparar-los entre si és absurd, però crec que aquest és el que té més maduresa i profunditat. Per mi, el millor fins al moment.


5 comentaris:

McAbeu ha dit...

Ja el tinc esperant tanda. Amb moltes ganes de llegir-lo i ara encara més després d'aquesta ressenya.

Salvador Macip ha dit...

Moltes gràcies! Potser sí que és el més madur... si més no és el qeu més m'ha costat i més temps hi he hagt de dedicar. M'alegro que el consideris el millor!

Sergi ha dit...

Jo discreparé, per mi no és dels millors, però potser és perquè em costa acostumar-me a aquest registre que en un altre autor em semblaria normal, però amb Macip no. I ara potser diré una cosa que no agradarà, però si aquest llibre fos d'un altre autor, potser li trobaries defectes que al Macip no li trobes o no li vols veure. Normal, a mi em passa el mateix.

Salvador Macip ha dit...

Molt interessant això que dius, XeXu, i crec que ens passa amb tots els autors. Després de llegir-ne uns quants llibres, tenim ja una idea feta del que esperem i això influeix la nostra valoració del següent llibre, tant en positiu ("li trobaries defectes si fos un altre autor") com en negatiu ("em costa acostumar-me a aquest registre"). Crec que és una cosa que ens passa a tots els lectors. I per això la majoria d'autors solen quedar-se dins d'aquesta zona d'expectativa, potser per evitar defraudar el lector.

jomateixa ha dit...

Caram, quin debat!
Segur que em miro al Macip amb bons ulls (vull dir els seus escrits), però no tot el que escriu m'agrada igual. De vegades hi veig defectes! :O

També m'agrada que un autor no tingui sempre el mateix registre i provi coses diferents. De vegades s'encerta i de vegades no. Puc entendre que l'estil no agradi a tothom, és clar. Jo segueixo opinant que és el que més m'ha agradat :DD

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...