Aquest mes ens llancem a les novetats, és clar, però tampoc hem d'oblidar els clàssics, que van obrir camí. Així que per dur una mica la contrària, avui parlaré d'aquesta novel·la de Patricia Highsmith, que és una de les autores que em va angoixar més quan era adolescent i ha sigut l'últim llibre que hem llegit al club de lectura Negra.
L'autora posa sovint als seus personatges en situacions incòmodes, i sap com fer-nos sentir empatia envers ells, així, quan van canviant de registre, gairebé els justifiquem. Gairebé, perquè ja s'encarrega d'esgarrifar-nos després amb escenes brutals.
Potser algunes parts de la trama ens resulten difícils de creure, hem de pensar que eren altres temps i els investigadors d'ara no s'ho empassen tot tan fàcilment, ni tampoc la gent, en general és tan innocent.
El tema dels personatges està molt treballat. La seva força, la psicologia que carrega cadascú, encara que el protagonista principal es menja als altres, que sembla que vagin perdent importància a mesura que anem avançant. Tom Ripley és un home insegur, insatisfet en tots els aspectes de la seva vida, que té la necessitat d'agradar als altres. Highsmith, ens mostra el punt en que el seu personatge pren la decisió més important de la seva vida, i ni ell mateix endevina l'abast que tindrà.
Li arriba la proposta quan les circumstàncies l'empenyen a acceptar, i aquest determini marcarà un abans i un després. A partir d'aquest moment el personatge va canviant pàgina a pàgina. Viu la dualitat en molts sentits. La doble personalitat, que pot arribar a ser múltiple si és necessari. La doble moralitat, on troba la manera de sentir-se culpable (no massa) i justificar-se, i així girant i girant contínuament.
El tema dels personatges està molt treballat. La seva força, la psicologia que carrega cadascú, encara que el protagonista principal es menja als altres, que sembla que vagin perdent importància a mesura que anem avançant. Tom Ripley és un home insegur, insatisfet en tots els aspectes de la seva vida, que té la necessitat d'agradar als altres. Highsmith, ens mostra el punt en que el seu personatge pren la decisió més important de la seva vida, i ni ell mateix endevina l'abast que tindrà.
Li arriba la proposta quan les circumstàncies l'empenyen a acceptar, i aquest determini marcarà un abans i un després. A partir d'aquest moment el personatge va canviant pàgina a pàgina. Viu la dualitat en molts sentits. La doble personalitat, que pot arribar a ser múltiple si és necessari. La doble moralitat, on troba la manera de sentir-se culpable (no massa) i justificar-se, i així girant i girant contínuament.
També cal dir que en bona part del llibre, sembla que estiguem llegint una tranquil·la guia turística. La trama ens manté fins i tot massa relaxats, fins que ens impacta amb l'escena detallada del primer assassinat. A partir d'aquí, sí que la cosa es posa interessant, i ens empeny a llegir, mentre veiem que l'embolic es fa cada cop més gros, i ens sembla que no hi haurà cap bona manera de desentrellar-lo, però el protagonista té molt bona sort.
No m'agrada descobrir mai gaire, però el final es mereix un apunt. Diria que és quasi com una broma dirigida a la policia. Bé per donar per finalitzada una historia amb tant embolic, però potser no del tot versemblant.
Per cert, quin us sembla que fa més cara de tenir trets psicopàtics?
4 comentaris:
Va haver-hi una època qeu em va agafar fort pel Ripley i me'ls vaig llegir tots. Se'ls nota una mica l'edat, és cert, però segueixen sent grans històries. Per mi el Ripley de debò serà sempre l'Alain Delon. Trasmet el punt exacte d'amoralitat que requereix el personatge. Ni el Matt Damon ni molt menys el John Malkovich o el Dennis Hopper s'hi acosten.
Ostres no sabia que també n'hi havia una de l'Alain Delon. M'encanta!!
No m'he estrenat encara amb aquesta autora i la veritat és que no em puc comprometre a llegir-la en breu, així que la deixaré passar, perquè tinc una feinada de por a llegir, i com pots imaginar per Sant Jordi sempre n'entren molts a casa, de moment 'només' 7 de nous, però veurem. El que sí que he fet és veure la pel·li, la vaig veure al cine quan era jove, i la veritat és que no em va agradar massa.
Som un desastre XeXu. Jo havia pensat comprar-ne poquets, però amb els lleidatans ja m'he passat, i avui en tinc quatre a la llista (per a mi, a banda dels que regalo), amb el desig que resisteixi la temptació de no comprar-ne més que aquests, però ja veurem...
Publica un comentari a l'entrada