"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

4 de nov. 2013

NI TAN ALT NI TAN DIFÍCIL de Areceli Segarra

Crec que ara fa temps que no parlo de Lleidatans. Dons dedicaré una part d'aquesta setmana a posar-me al dia.
Recordo que un cop em van fer dues preguntes, a mode de joc. Quines sensacions tens quan estàs davant del mar mirant les onades? i Què sentiries si t'adonessis que estàs perduda al mig d'un bosc?. Més o menys, m'ho va preguntar una amiga ja fa molt temps i no les recordo amb exactitud. Resulta que les meves respostes es podien aplicar a Què sents davant la vida? i Què sents davant la mort? No soc psicòloga, però es veu que hi ha moltes preguntes d'aquestes per descobrir respostes indirectament.
Tinc vertigen, del de les alçades, del que de vegades et deixa paralitzat en un lloc on no hauries volgut estar i no pots tirar ni endavant ni endarrere. Això pot ser que es reflecteixi també a la vida? que de vegades et fa vertigen atrevir-te a tirar endavant un projecte?  Ens conformem amb el que hem fet des de fa temps per por a caure?
Amb pròleg d'Andreu Buenafuente i unes paraules de Jamling Tenzing Noray. L'Araceli Segarra ens presenta el seu primer llibre on ens parla de la tragèdia de l'accident del 1996 a l'Everest. Araceli Segarra és rigorosa, persistent i ens ha demostrat que és capaç d'aconseguir coses increïbles. En aquest llibre trasllada la seva experiència lluitant i estimant la muntanya a la vida quotidiana. Les nostres muntanyes poden ser formar una família, independitzar-se, començar un nou negoci... qualsevol repte. Com molt bé diu el títol per tirar endavant només hem de pensar que no hi ha res Ni tan alt Ni tan difícil. Sempre cal intentar-ho.


3 comentaris:

XeXu ha dit...

No el llegiré pas! Aquesta dona no em queia especialment bé, pensava que ja havia passat a la història. Mmm... el pròleg és del seu ex, no...?

jomateixa ha dit...

Doncs, no ho se si és el seu ex...

M. Roser ha dit...

Doncs mira, jo l'última pregunta que et van fer si que la podria contestar...
Una vegada anant a una trobada poètica em vaig perdre a la nit al mig del bosc, amb el cotxe. Tot era fosc i negre , només faltava sentir l' udol dels llops...
És curiós perquè el més normal és que estigués espantada, doncs no,
estava molt tranquil·la, vaig pensar que sempre podria trucar al 112...Finalment el cotxe d'un pagès que tornava a casa , va ser la meva salvació.
Petonets.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...