5 de jul. 2018

LA PISTA D'UNA MORTA de Francesc Puigpelat

VI Premi Gregal de Novel·la.
Hi ha algunes novel·les on es fusionen gèneres, i en aquesta s'hi pot trobar un entramat detectivesc, on no hi trobarem a faltar els elements clàssics, però l'autor hi afegeix un caire de ciència-ficció per aportar elements originals i diferents. Segur que a molts amants del gènere negre no els agradarà la barreja, però a mi m'agraden força els dos gèneres i em va encuriosir saber com aniria la combinació.
Una detectiva és contractada per una amiga perquè la trobi, l'element estrafolari és aquesta amiga acaba de morir, per tant és fàcil trobar-la: està enterrada. La difunta en qüestió, Elisabeth Comas, portava anys amb una investigació molt especial, que farà que tot i la incredulitat de la protagonista, comenci una investigació seriosa, més que perquè realment tingui fe en la possibilitat que pugui ser veritat el que l'amiga pretenia que cregués, Nina Marquès ho fa per diners, ja que l'amistat entre les dues dones ha sigut sempre un anar i venir d'amor/odi. El primer element que m'ha grinyolat una mica és que accepta una invitació a sopar, just el dia abans que Elisabeth mori. En la situació en què es trobava la seva amistat en aquell moment, jo no ho hauria acceptat mai, i sincerament, crec que la majoria de dones tampoc.
Com ja he dit, la novel·la té tots els elements clàssics de les novel·les de detectius, per enganxar al lector: investigació, acció, viatges, persecucions, baralles, tensió... i per la part de ciència-ficció, no cal que pateixi a qui no li agradi perquè només és una excusa, un punt peculiar de la història que segur que, a qui li sí que li agradi la part fantàstica, hi trobarà a faltar més pàgines.
La novel·la està molt ben trenada, àgil perquè hi ha bons diàlegs, i és fàcil veure-la com una pel·lícula. Et va fent seguir pistes, t'emparanoien els mateixos dubtes que als protagonistes, i tens ganes de saber on s'ha "ficat l'Elisabeth".
Pel que fa als personatges, n'hi ha força, però destaca el trio protagonista. Trobo molt encertats i ben treballats el paper de detectiva, o l'altre, el de científica, però el paper de "dona", no m'han convençut en cap dels dos casos, i menys si ho encarem amb el d'un protagonista masculí, l'Arsemi, amb tan pocs mèrits. 
Arribarem al desenllaç, a les motivacions de tot plegat, encuriosits, neguitosos. La resolució és potser el que menys m'ha agradat, perquè m'esperava alguna cosa més complicada i de més rellevància per la part científica, i m'he trobat que dues dones suposadament molt, molt intel·ligents actuen per motius massa insuls, encara que també siguin un clàssic entre els motius de novel·la negra.


1 comentari:

Bruixeta ha dit...

La meva opinió va en la mateixa línia. A mi em feia por la part de ciència ficció i al final l'he trobat a faltar. El paper de les dones, horrorós.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...