Premi Goncourt.
La Myriam vol reprendre l'activitat laboral, i no és fàcil trobar algú de confiança perquè s'ocupi dels fills.
«Cap indocumentada, entesos? Si es tractés de la minyona o el pintor, em
seria igual. Cal que aquesta gent treballi, però per cuidar els petits
és massa perillós. No vull ningú que tingui por de trucar a la policia o
d’anar a l’hospital en cas de necessitat. A part d’això, no gaire
vella, sense vel i que no fumi. L’important és que sigui espavilada i
tingui disponibilitat. Que penqui per tal que puguem pencar.» En Paul ho
va preparar tot. Va establir una llista de preguntes i va preveure
trenta minuts per entrevista. Van reservar-se la tarda del dissabte per
trobar una assistenta a jornada completa per als nens.
La Louise té molt bones recomanacions, és la mainadera ideal, segons els antics patrons. Aviat comprovaran que la dona és fantàstica en tots els aspectes, i s'establirà una relació de dependència, per les dues parts.
La
família s'acostuma a trobar-ho tot fet, a que la Louis els faciliti
enormement la vida, i ella desitja pertànyer a la família per sempre.
Tota la vida ha sigut menystinguda, començant pel marit. La seva família
ja no existeix, ni marit ni filla. A estones se sent culpable de tot,
perquè és el que li van repetir fins que s'ho va creure.
Necessita
que la valorin i procura fer sempre més del que li demanen i fer-ho
millor del que tots esperen d'ella. Veu en la família per qui treballa
una nova oportunitat d'aconseguir el que sempre ha desitjat, però els
nens es fan grans, i si no en tenen cap més, potser aviat ja no la
necessitaran.
La novel·la ens semblaria una simple història sobre relacions socials, maternitat, educació, estrangeria, precarietat laboral, que la societat moderna també és classista... si no fos que comença pel final, i Leïla Slimani ens relata una escena esgarrifosa de mort i esglai. No ens relata l'assassinat dels petits, no cal, només amb l'escenari que troba la policia n'hi ha prou perquè quedem colpits per la tragèdia, que ens envoltarà durant totes les hores que duri la lectura.
No és una novel·la negra, és un drama psicològic. Un viatge dins la ment d'una dona, el destí de la qual és la rendició. El que esgarrifa és que vol endur-se a la mort, el que en vida no pot aconseguir.
1 comentari:
De la manera que el descrius, és inquietant. Has aconseguit encuriosir-me, potser si ensopego amb ell el portaré a casa.
Publica un comentari a l'entrada