Amélie Nothomb és una autora molt prolífica. Diu que escriu tres llibres a l'any, encara que només n'hi publiquen un.
Molts dels llibres tenen trets autobiogràfics, com aquest. És filla d'un ambaixador belga, va néixer al Japó i va viure la seva infantesa en diferents països. De més gran va treballar a Tòquio, època que va inspirar aquesta novel·la curta.
La trama ens relata els contrastos d'una noia que ha d'integrar-se en la peculiar manera de treballar dels japonesos. Ens mostra escenes estrafolàries, mentre critica el món laboral; la competència i les enveges, que de vegades desemboquen en humiliació. L'estrès psicològic que hi pot haver en qualsevol altre lloc de treball, es barreja amb les peculiaritats del temperament i la idiosincràsia japonesa.
El que comença com una promesa de dolça amistat, s'anirà convertint en una lluita, on la superior d'Amélie, és incapaç d'acceptar o admetre que aconsegueixi un rang similar al seu, i encara menys, quan a ella li va costar tant adquirir la seva posició. Que sigui estrangera, encara agreuja la situació, és ben car per tots els altres, que si fos com ells, entendria que ni ho hauria d'haver intentat.
Amb aquesta afirmació, entraríem en el debat de la cultura japonesa i els condicionaments que conformen el seu caràcter. La jerarquia és molt important, ens mostrarà també escenes cruentes d'aquest aspecte. Cal dedicar-se en cos i ànima a l'empresa, queixar-se no té raó de ser, i si algun superior et crida, abaixa el cap, defensar-se tampoc té cap sentit... I així es va construint un país, on la taxa de suïcidis és la més elevada, com ens recorda Amélie.
Envoltada d'un humor irònic ple de sarcasme, ens mostra una situació laboral esperpèntica i denigrant, que ratlla l'absurditat.
2 comentaris:
Sempre comparo Amélie Nothomb amb Murakami, perquè penso que és d'extrems. O l'adores o et genera molta indiferència. Jo ho vaig provar fa uns anys i vaig llegir aquesta, la seva obra més coneguda i alguna altra, però no em va entrar. La vaig deixar per impossible, però darrerament he vist ressenyes seves per aquí i m'he proposat tornar-ho a provar, ja que ara llegeixo moltes més autores i potser seré capaç d'entendre-la millor. M'agradaria llegir 'Ni d'Eva, ni d'Adam', però potser llegiré el que trobi, en algun moment no gaire llunyà.
Em vaig llegir fa molts anys Estupor y Temblores, recomanat per un company de feina la parella del qual era una japonesa, ves per on. I em va agradar força, el vaig trobar fresc, divertit, irònic... (ho he explicat ja això? M'està venint com un dejà vu!) Ara m'he llegit Ni d'Eva, ni d'Adam i em reafirmo en les meves impressions. En breu en faré la resenya en el Mar i Cel.
Publica un comentari a l'entrada