21 d’ag. 2018

EL CONTE DE LA SERVENTA de Margaret Atwood

Era un dels llibres que tenia a la muntanya de pendents, i quan vaig sentir que havia de començar la sèrie, em vaig afanyar a llegir-lo.
Margaret Atwood diu que va voler fer un llibre de ciència-ficció, però amb els elements que tenim, sense afegir aparells o personatges fantàstics i extraordinaris. Volia crear una situació singular, però que alhora pogués passar en qualsevol moment. La trama d'aquesta novel·la, podria passar ara mateix, i això és el que diuen que fa que estigui sempre al dia. Encara que aquest plantejament ens sembli una mica exagerat, no podem  descartar res, i quan una de les "reeducadores" els diu a les noies, que són la generació de la transició, que per això els costarà més acceptar-ho però que s'hi acostumaran, i les properes generacions ja ho tindran assimilat dins la seva normalitat, la nostra part més conscient, sap que és una gran veritat i que no ens podem relaxar.
La humanitat s'està tornant estèril, i per solucionar-ho s'han pres mesures dràstiques als Estats units. La societat ha agafat un caire dictatorial, militaritzat, clarament masclista, purità i ultraconservador. Les perseguides no són les dones, sinó les actituds i comportaments de la humanitat. La novel·la posa en primera línia molts prejudicis de la nostra societat, els converteix en delictes, els persegueix i els castiga amb la pena màxima.
Sembla que les dones siguin venerades, però només són les utilitzades com a instrument per procrear. Les dones no tenen drets. Les que són fèrtils només cal que siguin també obedients i ajudin a salvar el món, oferint tants fills com puguin. Les que poden engendrar passen a ser serventes, han d'oblidar el seu nom, el seu passat, i són propietat del senyor de la casa durant el temps que estiguin amb la família. Defred, Deglen,... (Anglès: Offred, Ofglen,...). Les que no són fèrtils, tampoc és que ho passin de meravella perquè, dins d'altres rols, també han de ser obedients. I no hem d'oblidar les educadores, que potser són el pitjor, perquè pensen que ajudant a que aquesta dinàmica terrible funcioni, estan fent un gran bé a la humanitat.
L'autora cuida els detalls, ens arrossega amb una calma tensa per la història, de vegades amb una narrativa una mica poètica, melosa i aterradora. No ens diu en cap moment -crec- el nom de la protagonista. L'hem perdut, i la coneixem com a propietat de Fred Waterford. Defred, ens explicarà en primera persona aquest conte de por. Ella no vol oblidar el seu passat, el marit i la filla que tenia, i amb flashbaks anirem descobrint i encaixant la seva història, i a través d'aquesta, la del que els envolta.
Fa anys que està escrita la novel·la, però es força atemporal. Podria passar en qualsevol moment, perquè sovint succeeixen fets dels què havíem dit, "això aquí no pot passar".
M'haurien agradat més explicacions en la novel·la, una mica més d'aprofundiment en alguns aspectes. Aquest cop, crec que la sèrie manté amb forca fidelitat la idea de la novel·la, encara que canvia alguns personatges i escenes, però alhora han fet créixer la història i els personatges amb una continuïtat força encertada. Almenys al principi. No he vist tots els capítols, pel que no puc donar una opinió tancada. De vegades, l'èxit fa que vulguin estirar massa la corda, i quan es vol allargar excessivament la sèrie, ho espatllen.
Elisabeth Moss (protagonista de la sèrie) i Margaret Atwood (escriptora de la novel·la)

3 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi em va agradar força, et deixa la pell de gallina perquè penses, com tu dius, que això no podria passar... o sí??

McAbeu ha dit...

Tinc pendent el llibre i serà després de llegir-lo, segons com vagi la lectura, quan miraré de recuperar la sèrie.

Eli Ramirez ha dit...

Vaig començar la sèrie i per falta de temps la vaig aparcar... mentre al mateix temps em plantejava si volia o no llegir el llibre abans. No sé que fer, però tothom en parla bé.. potser faig un pensament :)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...