23 d’ag. 2017

CONTROLARÉ TUS SUEÑOS de John Verdon

No podria afirmar que els llibres de John Verdon són extraordinaris, però malgrat això, a mi m'enganxen des de la primera pàgina, els trobo una lectura clara i fluida, i me'ls llegeixo amb rapidesa. He llegit i ressenyat tots els que ha escrit l'autor, i crec que el que més m'ha agradat ha estat el primer, on ens feia creure que algú podia entrar a la teva ment i saber que estàs pensant.
En aquesta nova entrega ens trobem a David Gurney davant d'un cas complex, on hi ha algú que no només ha pogut entrar a la ment de quatre víctimes, sinó que ha sigut capaç de provocar un somni recurrent en cadascú, que a més és el mateix somni, i per acabar-ho d'adobar, creuen que aquest somni ha acabat provocant el suïcidi de tots quatre.
Per motius personals tinc molta paranoia amb els somnis i malsons, i com el David i el seu amic Hardwick, crec que si ja és difícil que algú pugui provocar un malson repetitiu, encara ho és més aconseguir-ho en diverses persones. Els dos es posaran a favor de l'acusat d'haver aconseguit aquesta proesa, un psicòleg, i intentaran desentrellar un cas que a cada pista resulta més complicat.
L'autor aconsegueix la complicitat del lector amb els personatges de tal manera que encara que faci temps que hagis llegit els altres llibres de la sèrie, de seguida et tornes a trobar a gust compartint la quotidianitat del Dave i la Madeleine, que molts cops acaba trencant el Hardwick enredant-lo en un nou cas. L'escenari de la casa de camp on es van traslladar després de prejubilar-se se't fa present sense problemes, encara que aquest cop es desplaçaran a una zona turística apartada, que acabarà encara més aïllada a causa d'una tempesta, creant així un escenari angoixant i claustrofòbic, i aconseguint l'atmosfera clàssica de les pel·lícules de terror (amb destral inclosa).
Segueix fidel al seu estil (o hauria de dir: a l'estil dels clàssics), i ens va deixant endevinar algunes coses, ens mostra uns quants sospitosos, ens va fent resums del cas i les pistes de tant en tant, i alhora ens manté amb incògnites i dubtes fins al final. Tot això havent de bregar amb els problemes personals, és clar.
Una nova entrega del policia retirat David Gurney que no m'ha decebut gens.

3 comentaris:

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

I a mi que Verdon no acaba de fer-me el pes....

Sergi ha dit...

Aquest autor no em sembla tan clàssic. Que posi tanta importància en la psicologia el fa diferent, en Gurney ho fa tot 'de cap', pràcticament. Em van agradar prou les novel·les anteriors, però trobava que anaven en lleuger descens, suposo que producte de perdre la sorpresa al llarg del temps, i d'haver-te acostumat al seu fet diferencial. Quan va sortir aquest no em va venir de gust, i vaig deixar la sèrie tallada. Ara em fas venir ganes de reprendre-la, ja que a tu t'ha agradat, no ho descarto. Ara bé, la relació d'en Gurney i la Madeleine a mi se'm fa molt pesada. Aquests silencis, aquesta sequera entre els dos, no sé, se'm fa desagradable. Massa pàgines dedicades a ells dos, i quan surt la Madeleine tot s'alenteix fins el punt de matar el llibre, almenys per unes quantes pàgines.

jomateixa ha dit...

Doncs té de donar la raó XeXu en el tema Madeleine. En aquest llibre també li dedica molt temps, ja que ella va tenir una experiència traumàtica al mateix lloc on ell ha d'anar a investigar.
Sí, tot i que també tens ganes de saber què va passar i si té alguna relació amb el que està passant en l'actualitat, alenteix la investigació i al final aquesta part del llibre és la que menys satisfet et deixa. (spoiler :DD)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...