LA DONA A LA FINESRA de A.J.Finn

És la primera novel·la de l'autor, A.J. Finn. Els drets de traducció del llibre s'han venut a 38 llengües i ja s'està preparant la pel·lícula, en la que a l'autor li agradaria fer un cameo, estil Hitchcock. Va ser un dels llibres que va tenir més publicitat per St. Jordi 2018, i en conseqüència dels més venuts, és clar. Quan passa això, molts cops provoca que no sigui dels llibres triats per mi, però vaig veure una entrevista on l'autor deia que havia fet un treball d'investigació sobre Patricia Highsmith, vaig pensar que potser se li hauria enganxat alguna cosa de l'autora, i la curiositat em va vèncer.

La novel·la està escrita en primera persona des de la veu de la protagonista, una psicòloga de 39 anys que, després d'haver patit un trauma, és incapaç de sortir de casa seva. Els temes de l'agorafòbia i la depressió, hi estan perfectament retratats, segurament perquè l'autor els coneix de primera mà, com ha explicat ell mateix. Això ha fet que sigui un personatge molt creïble, i alhora, que ens sigui fàcil empatitzar-hi.

La novel·la comença de manera tranquil·la, la vida d'una agorafòbica no és massa moguda. L'Anna Fox passa els dies observant/espiant i fent fotos, als veïns, entrant en un xat d'agorafòbics i en altres xarxes socials. Té contacte directe amb poca gent: el seu psicòleg, la fisioterapeuta, i un llogater que viu al soterrani. Les coses canvien amb l'arribada d'una nova família al barri. Rep la visita dels membres d'aquesta família per separat, amb alguns hi connecta de seguida i s'hi comença a implicar emocionalment.

L'autor intenta amagar o dissimular els fets que han provocat el trauma a la dona, però, almenys per a mi, han sigut evidents des del principi. La trama que es va trenant a banda d'això, també ha estat força previsible des del meu punt de vista. Crec que la novel·la és un mix de: "La finestra indiscreta", "Agorafòbia Copycat" i altres clàssics. En tot moment s'hi veu reflectida la passió de l'autor pels llibres i el cinema clàssic, sobre tot les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. A mi també m'agraden, potser per això he anat endevinant cada escena, i des de la meitat del llibre tenia clar el culpable, però així i tot l'he devorat per arribar als moments d'acceleració i explosió final, que han sigut tan previsibles com la resta del llibre.
És una novel·la de més de 500 pàgines, que es llegeix amb molta agilitat. Capítols curts, moltes converses i xats. Està molt ben escrit, els personatges estan perfectament retratats (m'he imaginat al policia com l'Idris Elba, espero que els del càsting no em fallin). La trama ben trenada i el tempo força aconseguit. Tenint en compte que abans de ser publicat ja havien venut els drets de la pel·lícula i un bon grapat de traduccions, hem de suposar que les plantilles clàssiques segueixen funcionant. Sóc una gran admiradora del Hitchcock, la Highsmith... però m'hauria agradat trobar-hi alguna sorpresa original, que aconseguís deixar-nos bocabadats, i llavors potser sí que hauria sigut tot un encert.