9 de maig 2018

L'ESBORRANY de Sílvia Romero

La llavor d'aquesta novel·la va sorgir després que l'autora escoltés un poema de Montserrat Abelló, del poemari "Paraules no dites".
Aquesta novel·la és dues coses alhora: per una banda ens explica la història de l'Aurelio, des que neix, i que va agafant força quan deixa el seu poble, la seva casa, el seu pare, per buscar-se la vida. O potser per buscar alguna cosa que ompli la buidor que devia sentir des de petit en una casa on només es comparteix rutina i una afició per trobar certes paraules, alhora que hi ha poques paraules dites en veu alta, i també poc o gens d'afecte (aparentment).
Per altra banda, Sílvia Romero ha estructurat la novel·la en quatre dissabtes. Dies que què, qui escriu la història, es troba amb la seva editora i li va explicant el que serà la novel·la i van discutint el que potser s'hauria de canviar, retocar, explicar millor... L'autora juga aquí a un joc que coneix molt bé, perquè és escriptora i molts cops és també correctora (i força dura, per cert). 
Així doncs, llegirem la novel·la i alhora crítiques sobre l'argument, dels perquès del que fan alguns personatges o de com està encarat un tema o un altre. No és gens fàcil criticar-se a un mateix, i diria que fins i tot pot ser arriscat deixar que el lector pugui accedir a aquestes crítiques.
En la part novel·lística, anem seguint el procés de creació d'una família, els Soriguera. Com van sorgint les diferents generacions. Hi trobem, com a totes les famílies, molts tipus de persones i també de problemes. Els personatges d'aquesta novel·la, com en totes les de la Sílvia, estan molt treballats, i ens serà fàcil veure'ls i creure'ns-els.
Totes les famílies tenen les seves complicacions. Aquí, diferents personatges, de vegades de la família, de vegades de l'entorn, repeteixen la frase "res no és senzill", que és una frase que també fa referència al poema que ha inspirat la novel·la. Des del principi ja ens trobem amb un gran dèficit de comunicació, i ho seguirem veient segons anem avançant. Toparem amb diferents graus d'intensitat d'aquesta falta de connexió entre els personatges que es van afegint a la família.
De vegades sembla que hi hagi poc sentiment, però alhora hi posa escenes que contenen grans càrregues emocionals. Per no fer massa spoiler en diré una del començament, quan el jove Aurelio marxa de casa i sembla que no hi hagi cap mena de sentimentalisme en aquest trencament entre pare i fill, però el noi li deixa de regal de comiat una cosa que sap que al pare li agradarà. Això ens deixa entreveure que l'estima hi és, o almenys el desig que hi sigui.
L'autora ha tocat força temes: Com es buscaven la vida els joves al 1957. Més endavant, com era l'ensenyament o la manera d'educar en certa època a les escoles religioses i les reaccions dels pares davant de certs càstigs; tal com avancem en el temps, el paper de la dona envers el seu marit; es van incorporant personatges i ens parla de les relacions entre germans, entre pares i fills; del dèficit d'atenció, de la necessitat de ser estimat, d'amor i amants; de com van canviant els temps respecte al sexe, de l'homosexualitat...
La religió també té un paper important en el distanciament dels caps de la família Soriguera, encara que potser només és una excusa i les escletxes estan provocades per altres motius, però és curiós com els capellans podien posar-se a la vida familiar i sexual de les parelles amb total normalitat.
En acabar els quatre dissabtes, la novel·la arriba a un epíleg on sembla que tots diran unes quantes veritats. Per fi es descobriran secrets que han arrossegat durant anys. Realment "la veritat no els ha de fer por"?
Sílvia Romero sempre diu que en la creació literària, com en qualsevol altra, se li ha de donar el seu temps. En aquesta novel·la res no hi és perquè sí, cal llegir-la també amb atenció. Per cert, hi trobareu diversos jocs de lletres en forma d'obsessió d'alguns protagonistes, que trenca la seriositat i li dóna una mica d'humor. els petits tocs que sempre posa l'autora en els seus llibres.
Una altra cosa curiosa és que hi surt Lleida. Pel que es veu, és una bona opció a l'hora de desterrar a algú...

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Caram, sí que tenies coses a dir del llibre. He llegit tot el que deies perquè també he llegit el llibre, estic força d'acord amb tot. També li vaig trobar llacunes, o alguns aspectes que caldria reforçar per fer-lo més creïble, però en definitiva, com li vaig dir a la mateixa autora, com que no estic avesat a llegir sagues familiars, no puc valorar massa si és millor o pitjor que altres obres de l'estil, descomptant la part en la que l'autora parla amb l'editora, és clar.

Rosalía Navarro ha dit...

La vaig llegir i no va acabar de convèncer-me. Estic d'acord amb moltes coses de les quals dius en la teva ressenya.
Petons.

jomateixa ha dit...

XeXu, com he de presentar a l'autora a Lleida, he repassat a fons la novel·la :D

45645646546565 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...