"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

8 de març 2018

SÓC L'IRIS de Rosa Fabregat

Aquesta és una història aparentment senzilla, que he triat com una de les primeres lectures per un club de lectura que he començat a coordinar (de diversos gèneres). Dic "aparentment", perquè alhora que és fàcil llegir-la, tracta temes que donen molt de què parlar.
Per una banda tenim a l'Iris, una noia que passa les vacances a la costa amb la seva padrina (àvia), no hi té amics i està força avorrida. Com un joc, comença a escriure cartes que llença sense sobre a correus. Per altra banda tenim un immigrant que en un moment de desesperació, s'ha de desfer d'un sobre i en veure l'Iris asseguda en una plaça, li dóna a ella perquè li guardi. I el tercer en discòrdia és un carter que llegeix les cartes i s'hi enganxa. El noi i els companys de feina, no en tenen prou només en llegir-les i acaben implicats en la vida dels dos personatges anteriors.
Ja des de principi ens deixa encuriosits. On faran cap les cartes? Que hi ha al sobre que posa en perill aquell noi? Li portarà problemes haver amagat aquell sobre misteriós? Tornarà el noi a buscar-lo? 
La novel·la va accelerant i a meitat sembla que quedi gairebé tot resolt, i crec que fa una frenada força brusca, per després reprendre la història i allargar-la tocant temes polèmics que envolten la trama principal. Aquesta segona meitat va a un ritme diferent de la primera i m'ha semblat una mica forçada.
Rosa Fabregat és una lleidatana que admiro, amb una llarga trajectòria literària, encara que també és una dona de ciències. En un moment de la novel·la plasma el que ha defensat tota la vida: La protagonista recorda el que li deia un professor: "No n'hi ha de fronteres entre les ciències i les humanitats. Les fronteres les hem posades nosaltres."
També es nota en aquesta obra l'edat avançada de l'autora, perquè evita anomenar directament segons quines agressions o maltractaments que ha patit una de les protagonistes, i tracta temes complicats amb un llenguatge que esquiva la brusquedat, no com els autors més actuals, que fan justament tot el contrari per impactar al lector.
 

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

La Rosa és tota una institució! Una llegenda de les lletres catalanes.

jomateixa ha dit...

Sí, l'any passat li van concedir la Creu de Sant Jordi. He tingut el plaer de conèixer-la, i és molt admirable la força i la determinació que desprèn. Una gran dona!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...