L'ESCULTOR DE DÉU de Vicenç Aguado

Segle XIV. Un noi i el seu pare, escultors, són apressats per les tropes catalanes en una revolta a l'illa de Sicília, i convertits en esclaus. El noi serà venut al mestre escultor Jaume Cascalls, qui li donarà el nom de Jordi de Déu.

M'agrada que les novel·les històriques estiguin explicades des d'històries molt personals. M'agrada que expliquin els fets, les preocupacions i els objectius col·lectius, però també els individuals. D'aquesta manera ens és més fàcil traslladar-nos a una altra època i viure les seves penalitats, o alegries.

Vicenç Aguado ha triat bé els personatges i n'ha fet un retrat molt encertat que crearà empatia i ens animarà a acompanyar-los en el seu camí. Ha barrejat realitat i ficció per oferir un retrat acurat de la societat, els diferents oficis, les seves costums i tradicions... És una novel·la costumista, on també hi ha explicacions molt detallades de les diverses construccions i escultures que es realitzaven.
Ens parla dels tripijocs i la corrupció dels poders (es veu que no hi ha cap època que s'estalvii la corrupció), els odis, la persecució dels jueus... L'autor no s'ha limitat a explicar-nos la història d'aquest escultor que s'ha marcat l'objectiu d'obtenir la llibertat, sinó que ens explica també moltes altres històries i això enriqueix molt l'obra.
El protagonista anirà treballant en projectes com La Seu de Lleida, el panteó real al Monestir de Poblet, la Catedral de Tarragona, la Catedral i l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona... Viatjarà pel territori català, i això també fa que sentim el llibre com a proper en reconèixer molts dels llocs dels que ens parla.
Un llibre amb història i històries, que carrega molts missatges interessants.