27 de des. 2016

AVUI... UNA HISTÒRIA

Quan era petita, i d'això ja en fa un bon grapat d'anys, cada cop que la meva padrina -avia- anava del poble a Lleida (que no era molt sovint), em comprava un TBO. Jo els anava guardant en una capsa. Els llegia i rellegia, els mirava i remirava i buscava cada cop detalls nous per descobrir en els dibuixos...
Un dia, quan ja no era tant petita, un nen veí es va posar malalt i va tenir que estar-se força dies al llit. La mare em va demanar que li deixés la capsa de TBOs perquè no se li fes tant pesada la convalescència. Teníem molt bona relació, em deia "tata", i jo els hi vaig deixar, és clar.
El nen es va recuperar, i subtilment li vaig demanar el retorn dels còmics unes quantes vegades. En veure que les meves demandes no feien l'efecte desitjat vaig demanar-li a la mare que fos ella qui els reclamés, no sé si ho va fer o no, però sí que recordo que vam tenir una conversa que deia alguna cosa com que: "jo ja era gran, i ell era més petit, i no passava res si es quedava la meva col·lecció de TBOs".
Doncs no, no ho he superat mai. Si m'haguessin dit que no tornarien, no hauria sigut tant generosa, potser n'hi hauria donat un parell, però no tota la capsa! Perquè eren un tresor per a mi en molts sentits: pel que contenien, per les bones estones que m'havien fet passar, i sobretot per qui me'ls havia anat regalant.
Ara que sóc mare, molts cops he pensat que m'hauria agradat compartir-los amb les meves filles, perquè encara que els hi he comprat molts còmics, aquells els recordava especials.
Finalment, aquest any, quan elles potser també ja són "grans", però alhora saben apreciar els sentiments que m'han portat a fer-ho. El tió ens ha deixat uns quants TBOs perquè els puguem gaudir juntes, i encara que no són els meus, també seran especials perquè aniran acompanyats d'aquesta història.

5 comentaris:

Núria Martínez (Bruixeta) ha dit...

No saps com t'entenc!!! Jo vaig perdre els meus en altres circumstancies i també em va saber molt de greu. Són part important de la nostra infantesa. En el meu cas eren regal d'una tieta, la mateixa que em regalava sempre llibres i va despertar en mi el gust per la lectura.

Sergi ha dit...

No m'estranya que no ho hagis superat. Això que et van fer va ser una mala passada, imperdonable. De TBOs jo en vaig tenir només algun, en una temporada que el van tornar a fer, però no m'hi vaig enganxar. El que sí que sabem és que van ser importants per almenys una generació, ja que ha quedat l'expressió 'invents del TBO', que a casa diuen quan dius alguna animalada. Sort que la meva mare no m'ho hauria fet mai això a mi. Hauria estat la primera en reclamar qualsevol llibre o similar a qui no ens els tornés. Em podia amagar roba i altres coses, però lectures no. Això mai.

Jaume E M ha dit...

Jo tenía una estimada col.lecció de còmics diversos i que m'ouparen moltes i moltes estones, per una d'aquelles endereces que les mares acostumaven a fer a les golpes de les cases...van desaperèixer...no me'n vaig assabentar fins foça temps després, "mala suerte muchacho"!!!

Garbí24 ha dit...

mai es pot deixar res...ni els tbo ni la parell, i per aquest ordre.
Jo encara a dia d'avui els hi estaria reclamant, quines penques......a sobre de que fas el favor no tornen del que no els ha costat res.

jomateixa ha dit...

La meva mare també es pensava que tornarien, però hi ha gent que té molta cara dura, i sap com esquivar les indirectes i les directes. A casa sempre hem sigut poc conflictius, i per no provocar enfrontaments només per "coses de canalla", va triar l'opció de deixar-ho estar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...