Vaig parlar fa cosa d'un any de la Cristina Malagelada quan vaig ressenyar el seu llibre Queixalades de barracuda, que com ja vaig dir, em va agradar molt. Fins ara els llibres de científics lletraferits m'han donat molt bon resultats.
Aquesta que avui ressenyo va ser la seva primera novel·la, també autopublicada, i ella ja em va avisar que li faltava una repassada de correcció. Ho confirmo, però malgrat això està ben escrita i també m'ha enganxat.
La Marina és una barcelonina que, com molts altres científics, intenta trobar el seu lloc fora del país. Treballa a Nova York, però per salvar la seva carrera haurà d'anar al Carib, on ha de trobar una neurotoxina que tenen alguns tipus de peix globus. La
dura vida dels postdocs i els sacrificis que han de fer sense saber si
al final tot haurà sigut per a res, serà el rerefons de la novel·la, on
també hi trobarem traïció, morts i intrigues.
Els personatges, les situacions, estan avalats per l'experiència personal de l'autora i això els fa molt creïbles. L'única circumstància que em fallava era una part que ratllava el surrealisme, però ens cal arribar al final per veure que tot queda lligat i encaixat.
No negaré que la meva preferida segueix sent Queixalades de Barracuda, potser perquè em va impactar la trama, però aquesta també m'ha agradat força.
3 comentaris:
Guardo un bon record de Queixalades de Barracuda, és una bona història i només li faltava el suport d'un bon editor per deixar-la més polida, però la Cristina es mereix una oportunitat en una editorial. És del meu ram, què he de dir, hahaha! Però sí, és la millor que he llegit en matèria de llibres autoeditats.
Xexu moltes gràcies pel teu comentari. Jo no sé pas si acabaré trobant editorial algun dia però si ho faig, ens n'anirem la Ramona tu i jo a fer una cervesa per celebrar-ho! I en Salvador Macip segur que també s'apunta ;-)
Què bé! ja m'agradaria, ja, aquest soparet :D
Publica un comentari a l'entrada