16 de febr. 2016

IRÈNE de Pierre Lemaitre

El primer que vull dir és que canviar el títol, no ha sigut cap encert. En francès era: "Travail soigné". No explicaré perquè, però quan l'hagueu llegit, ho sabreu.
En aquesta primera novel·la de la sèrie del comandant Camille Verhoeven, l'autor ens farà un bon retrat de tots els personatges que l'envolten, així com del mateix protagonista. Pierre Lemaitre és molt detallista, tant amb els personatges com amb les seves descripcions en general. Ens ofereix imatges esgarrifoses dels escenaris del crims, o de la manera com es van produir, que contrasten amb la quotidianitat de la comissaria o de la seva vida familiar. 
Des de les primeres pàgines, els fets que enceten la investigació ja et deixen mal cos i és impossible apartar les imatges que ens ha descrit sense compassió. Començarà una investigació difícil i enrevessada, i de la mà de l'autor anirem seguint el procediment de la policia pas a pas. Serà un cas complicat, uns crims salvatges, però que a més contenen elements força estranys, que en un principi no saben com encaixar-los.
Trobarem al llibre algunes referències a pintors i les seves obres, així com una gran quantitat de literatura negra, que alhora que li serveix per a desentrellar el cas, també és un bon homenatge al gènere.
El comissari veu les coses amb ulls de pintor, herència de la seva mare i això ens dona una perspectiva privilegiada alhora de veure-les nosaltres també. Em passaria hores observant com algú dibuixa, i el comissari va esclarint les seves investigacions mentre no deixa de fer els seus esbossos a llapis. Només això ja em va atrapar d'aquest home d'estatura força baixa, i de caràcter complex, meticulós i malhumorat.
Ens va donant petits moments de respir mentre seguim la persecució d'aquest assassí en sèrie tan aberrant. En mig de la barbàrie anirem tastant les estones de felicitat que troba a casa, amb la seva dona i l'espera del fill que està a punt de néixer, barrejats també amb el remordiment per no dedicar-li prou temps. L'autor sap jugar molt bé amb el lector i els girs ens aniran sorprenent i impressionant fins al final.
Algunes parts esgarrifen, incomoden, trasbalsen... però ja ha de ser així, no?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Es cosa meva o no pares de llegir llibres d’investigació criminal?

jomateixa ha dit...

L'anterior no ho era sr. Pons, però sí, no puc negar-ho.
La secció de Crims i Misteris és la que visito més sovint :D

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...