"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

18 de febr. 2016

ALEX de Pierre Lemaitre

Cada cas del comandant Camille Verhoeven és diferent, però aquest és el segon llibre i us recomano que comenceu pel primer Irène, perquè les vides del protagonista i els seus companys sí que tenen un procés i així els seguim des del principi.
Un home és testimoni del segrest d'una noia d'uns trenta anys, força atractiva. Això és gairebé l'únic que tenen per començar a buscar. Ningú ha denunciat la seva desaparició, ningú sap qui és la noia ni perquè se l'han endut. El llibre està dividit en tres parts i alhora Lemaitre va alternant capítols que compartirem amb Alex, la noia segrestada, i altres on seguirem al comandant Verhoeven i el seu equip en la investigació.
En la primera part viurem un segrest brutal, aterridor, confús. Conviurem amb la por, l'angoixa i la incertesa que pateix la noia. L'autor no ens estalvia la duresa de les escenes que són ben bé una tortura. A la vegada anirem seguint les investigacions en uns capítols força diferents on els policies van molt perduts. Aquesta part és més lleugera, fins i tot hi trobarem petits tocs d'humor, encara que no els suficients perquè la tensió s'afluixi. Anirem coneixent millor el comandant i els personatges que l'envolten, que cada vegada se'ns faran més familiars i ens enganxaran sense remei, i també ens anirem posant nerviosos pel poc progrés de la investigació.
A la segona part els esdeveniments han canviat, un gir inesperat ens fa veure les coses des d'un punt de vista diferent. Coneixerem millor Alex, o això és el que ens semblarà però no serà fins a la tercera part quan, amb un nou gir, en tindrem el retrat complert. 
En aquesta part final l'autor ens anirà obrint les portes per aclarir tots els fets. Amb un magistral interrogatori, sincronitzat, irònic, pacient, i estratègic, ens desvetllarà uns successos que ens semblaran esgarrifosos en molts sentits. Abans del final ja veus com acabarà la cosa, però igualment vols seguir llegint-lo, és necessari deixar-ho tot tancat.
Si us esgarrifen les rates ho passareu ben malament durant la primera part, però al final hi haurà altres coses que us semblaran molt més esfereidores que unes pobres rates.
Pierre Lemaitre és un gran prestidigitador, ens fa anar per on vol, ens fa girar i tombar i ens farà canviar d'opinió en quant al posicionament. Intriga, violència, investigació, venjança... i els pobres lectors anirem canviant de bàndol sense poder-ho evitar.
M'ha agradat encara més aquest que el primer.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

L'altre dia vaig intentar no fer cas al primer, però ja veig que són llibres a tenir en compte, de sang i fetge, com diria la meva mare. M'has fet pensar precisament en el llibre que llegeixo ara, un d'en John Verdon. Tu que els has llegit els dos, creus que són comparables? A mi en Verdon m'agrada força.

Roselles ha dit...

De l'autor vaig llegir Vestido de novia, i em va semblar força heavy. Veig que és l'estil que el caracteritza hehe Mira que en parlen bé d'aquests llibres, però no em ve de gust repetir el mal tràngol que em va fer passar.

Isabel R. ha dit...

Et faré cas i començaré amb Irene i després Alex, i siii tinc moltisima fòbia a les rates ... ja veurem com podré portar-ho !!!!!!

jomateixa ha dit...

Jo també en tinc una a casa d'en John Verdon esperant XeXu, a mi també m'agrada força. Aquests són diferents, són molt més durillos.
La investigació és molt policial, explica el procés molt detallat, com en Verdon però aquí hi ha més gent participant. El que diferència més els dos autors crec que és la duresa amb que Lemaitre descriu els detalls més escabrosos, els assassinats, les ferides, la manera com ho van fer... pff, no es deixa res al tinter i et deixa força mal cos.
A veure si t'atreveixes ;D

jomateixa ha dit...

Roselles, t'entenc perfectament, després de llegir aquest autor cal fer un descans per recuperar-se.

jomateixa ha dit...

Isabel, jo ho vaig passar força malament amb les rates, però potser no és el pitjor...

Mònica Tarradellas ha dit...

No he llegit Irène, però Alex em va encantar...en canvi Rosy y John el vaig trobar més fluixet...

Jordi Policarp ha dit...

M'agraden les novel·les d'intriga, de girs sobtats, d'emocions sostingudes, amb grans dosis d'humor i que et robin hores de son. I aquest que ens descrius sembla que ho té tot. :-)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...