"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

4 de març 2015

HERÈNCIES COL·LATERALS de Llort

Feia temps que tenia pendent llegir Llord en solitari. L'havia llegit a La Reina de Diamants, un llibre escrit amb moltes mans, i m'havia quedat amb ganes de més.
Diuen que en el primer capítol decideixes si el llibre t'atrau. Doncs el primer capítol em vaig quedar una mica esgarrifada i alhora inevitablement enganxada a la lectura. I a partir d'aquest primer ensurt ja vaig llegir el llibre una mica suggestionada.  
El llibre parteix d'un cas senzill. Un advocat fa un tracte amb una vella de gairebé vuitanta anys. Ell li pagarà una pensió vitalícia i quan aquesta mori, el pis on viu passarà a ser propietat de l'advocat. Sembla un bon tracte. Un pis a l'Eixample, una vella a les portes de la mort... Però el futur és juganer, irònic, sarcàstic i lògicament imprevisible.
El llibre està molt ben escrit. Ens narra dues línies familiars amb l'estil de les grans novel·les, tot i ser bastant curt. Hi trobarem un bon grapat de personatges ben definits i molt ben treballats, d'on sorgiran els protagonistes. Com en la vida real, aquests s'aniran endurint mentre van esquivant i superant els obstacles que la vida els proposa. Potser són personatges poc afectius, però que viuran la vida molt intensament, tant les coses bones com les dolentes. M'han recordat una mica els protagonistes de les novel·les de Patricia Highsmith. Personatges que et creen angoixa, per què et fan veure que qualsevol persona normal, pot tenir el moment de valor, o de bogeria necessaris per matar. 
He llegit molt llibres. La majoria de crim i misteri. Molts, però mai massa. I quan ja en sumes certa quantitat passa que, com segur que també us passa a molts de vosaltres, em trobo amb trames diferents però conegudes, o previsibles, que potser et sorprenen una mica al final, o potser l'endevines abans de la meitat del llibre. Però també passa que de tant en tant en trobes algun totalment diferent. Aquell llibre que sorprèn des del primer capítol, que intriga, que et desorienta, et diverteix i t'esgarrifa alhora. Trobar un llibre així compensa els desenganys, i emociona. Per això crec que no us podeu perdre Herències Col·laterals.

7 comentaris:

Bruixeta ha dit...

el tinc pendent de llegir, no trigara a caure perquè és dels que ja han arribat a casa

Carme, Quadern de mots ha dit...

Fa dies que l'he acabat i tinc pendent la ressenya (sóc molt lenta ressenyant). Un llibre molt bo, molt ben escrit, carregat d'un humor negre que la fa encara més atractiva de llegir.

XeXu ha dit...

De moment porto llegida la meitat del llibre i puc dir que olt bé. El classificaria més d'intriga que de novel·la negra, però ja veurem com avança. Crec que per ara m'estic emportant una impressió semblant a la teva, i m'alegra saber que em queden coses per descobrir. Ah, i és ben cert, escriu molt bé aquest noi. També em vaig decidir a llegir-lo per La Reina, i no me'n penedeixo!

jomateixa ha dit...

estic d'acord amb tu. "Criminal" sí, però no "negra".
Fa poc vaig dir-li a algú que si mai arribés a escriure alguna cosa, no m'agradaria ser "negra", però sí "criminal". Aquesta novel·la és un magnífic exemple del que volia dir.

pons007 ha dit...

la peli s'assembla al llibre? ah no, que no hi ha peli...

jomateixa ha dit...

Si la fessin, també seria bona. Sempre que s'assemblés al llibre, és clar :)

Eloi G.G. ha dit...

és un dels que tinc a la meva llista de desitjos...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...