6 de març 2014

LES DONES CASADES NO PARLEN D'AMOR de Melanie Gideon

Tinc la virtut o la desgràcia de saber-me posar al lloc dels personatges dels llibres. Aquest cop però, el personatge ja tenia coses en comú amb mi i el millor de llegir llibres és viure coses diferents, així que en un principi vaig dubtar si continuar. No volia estar llegint en un mirall. Després d'algunes pàgines la cosa va anar divergint (per sort) i tret de l'edat, l'edat dels fills i alguna anècdota que deu ser comuna a la gran majoria de població femenina casada, les semblances es van acabar.
La protagonista està passant una crisi. Potser per l'edat, potser per què els fills es fan grans, potser per què està a punt de fer els mateixos anys que tenia la seva mare quan va morir... El cas és que és infeliç i no sap com arreglar-ho. Li arriba per correu una proposició per fer una enquesta sobre el matrimoni al segle XXI i ho accepta. 
Consell: Al final del llibre hi ha un Apèndix amb les preguntes del qüestionari. Als capítols només hi ha les respostes de la protagonista i si no anem seguint aquest Apèndix estarem una mica perduts amb algunes.
No ho diu a ningú de la seva família i tenir algun secret, de vegades ens fa sentir bé. Poc a poc va agafant confiança amb l'enquestador, comencen amb mails per aclariments de l'enquesta i acaben obrint un Facebook amb pseudònims per xatejar... Que algú flirtegi amb tu et fa sentir que encara pots ser interessant i augmenta la teva autoestima.
El llibre té molts estils diferents d'escriptura. Alguns capítols són les respostes del qüestionari, que les hi van enviant poc a poc i on anirem descobrint com es van conèixer amb el seu marit i com ha anat la seva relació. Alguns són les visites al Facebook de les seves amigues o les converses amb l'enquestador i el flirteig que va en augment. Altres són parts de la vida quotidiana, anècdotes amb els seus fills, la feina, les amigues. A causa d'aquests canvis de registre, es llegeix molt ràpid, enganxa. (no podem evitar ser uns xafarders)
Encara que abans d'arribar a les cent pàgines ja sospitava el final, el vaig trobar divertit. Vaig endevinar-lo per què em va recordar una cançó antiga de la que no us diré res per què de seguida sabríeu de que parlo i us aixafaria el final als que vulgueu llegir-lo.
L'autora aquí.


1 comentari:

Sergi ha dit...

A mi ja em pots cantar la cançó si vols, aquest llibre queda automàticament descartat i és d'aquests que em farà dir 'bah!' quan el trobi a les llibreries. Va, parla'm de Divergent, a veure si m'acabes de convèncer.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...