LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ de Antonio G. Iturbe

Obrir un llibre és començar un viatge. Posar-se dins una altra pell mentre dura la lectura. Encara que de vegades,  no sigui un viatge agradable. 

S'ha escrit tant sobre l'Holocaust que ens pot semblar que potser ja està massa explotat i tot, però sempre hi ha una nova perspectiva per on mirar. Només cal que sigui prou atraient per què ens interessi tornar a fer un camí que ja sabem per endavant que serà dur. Antonio G. Iturbe ha sabut trobar un punt de mira que ens arribarà al cor i encara que ens faci passar pel calvari del genocidi, ens en deixarà sortir amb bon sabor de boca.

En un lloc on a més de la lluita física diària per sobreviure s'ha de lluitar també per no perdre la condició d'ésser humà, neix una escola amb biblioteca clandestina. No hi ha massa llibres, tots caben en un petit forat, però no tots els llibres han de ser necessàriament físics, n'hi ha amb cames, amb braços que gesticulen, amb boques que no deixen que els nens ni els grans perdin la il·lusió de poder-se evadir durant una estona i viure fora d'aquella tortura constant.

Acompanyarem la protagonista, una bibliotecària de quinze anys, en el camí des del benestar de la seva família fins al final de la guerra. L'acompanyarem en la seva adaptació i en la seva lluita, sempre recolzada per l'amor als llibres. M'ha agradat la tria dels llibres que es van mencionant i dels que se'n van fen algunes sinopsis, alguns dels quals també són dels meus preferits.

L'autor s'ha basat històries reals. Ens parla de persones que van estar al camp d'Auschwitz al mateix temps que Dita Polachova (Dita Kraus). Al final del llibre hi trobarem també el recorregut que va fer per escriure el llibre i com va conèixer la protagonista, amb qui ha seguit mantenint el contacte. I també un seguiment del que va passar a molts dels protagonistes un cop acabada la guerra. 
Un llibre molt treballat i ben escrit.

Per més llibres que llegeixi sobre el tema no deixaré de sorprendre'm mai de la resistència que van tenir totes aquelles persones. És realment sorprenent que algú en sortís viu. La veritat és que m'ha agradat moltíssim, potser per l'enfocament una mica diferent o potser per què malgrat les llàgrimes que deixes anar, té un final positiu que endolceix una mica l'amargor de tot plegat.