12 d’oct. 2012

L'HIVERN DEL MÓN de Ken Follett

Un llibre tant voluminós, de vegades et fa por fins i tot obrir-lo. Gairebé 1000 pàgines. Però en el cas d'en Ken Follett no ho dubto ni un segon. Potser és la seva manera d'escriure, que em sembla planera i fa que m'empassi les fulles com si res.
Durant els primers capítols, com en el primer llibre, ens va introduint els protagonistes. Vaig quedar alleujada al comprovar que amb gran facilitat seguia el fil des de la primera part (primera novel·la), tot i haver passat força temps des de la seva lectura. És com si et retrobessis amb uns amics que feia temps que no veies. Incorpores els nous membres de les famílies i els tornes a acompanyar en el seu viatge.
Així com en el primer se m'havien fet llargs els episodis bèl·lics, en aquest no hi he trobat cap moment de la lectura que se m'entrebanqués. No hi espereu llargues descripcions dels camps de concentració nazis, ni massa detalls de la guerra civil espanyola, ni de la invasió de França, ni... Bé, no sóc cap experta amb història, però crec que no es deixa res, tot hi és, de tot se'n parla, però amb limitacions. Si no fos així suposo que hauria d'haver escrit un llibre d'uns milers de pàgines.
Quan el record i les seqüeles de la primera guerra mundial encara no s'han esvaït, els protagonistes hauran de veure com els seus fills han de lluitar en una nova guerra. Acompanyarem els descendents des de l'adolescència fins a la maduresa, potser una mica precipitada per aquesta segona guerra mundial, i tornarem a viure-ho des dels diferents països i punts de vista.
En el llibre hi trobem tots els gèneres possibles: indiscutiblement històric, aventura, romàntic (de vegades una mica massa carrincló i tot), espionatge, política, sexe, violència... En una guerra la violència no hi pot faltar, però Ken Follett combina amb encert capítols esgarrifosos, que et fan rodar el cap i et capgiren l'estomac, amb altres distesos que et donen un respir en mig dels horrors.
Com he dit en altres ocasions, les dones sempre tenen un paper molt marcat en els seus llibres. En aquest segueixen sent molt importants, encara que el masclisme hi està molt present i en trobem exemples força durs al llarg del llibre. 
Una història mil vegades contada que no hauríem d'oblidar ni repetir mai i de la que sempre en sortim aprenent coses noves. M'ha agradat la seva objectivitat. Qui és bo i qui dolent? En tots els bàndols ens mostra coses realment esgarrifoses de les que cal avergonyir-se. La veritat és que no se'n salva ningú del tot.
Finalment ens deixa els protagonistes ben posicionats, cada un en un lloc estratègic perquè seguim els esdeveniments de la propera novel·la des de primera fila.
No em faria res tenir-la ja a les mans i continuar amb les mil pàgines següents.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Dafne.
Bona tarda,
he vist que has passat per casa meva. No ens coneixem, de vegades t'he vist a casa d'altri, però no havia entrat mai. Em vull limitar, però sou massa bons, els catosfèrics, i vaig sumant. però amb el ritme de vida i la família, no em queda massa temps.
Si t`he de dir la veritat, només m'he llegit els Pilars de la Terra, perquè el Mon sense fi, el tinc, però el volum em mata. Així, que ja veus, tinc feina endarrerida. Però, de segur, que tard o d'hora me´ls llegiré.
Una abraçada!!!!

Sergi ha dit...

Aquest no cal ni apuntar-lo, ja sé que hi és, i quan arribi el seu moment ja caurà. Pel que he llegit en altres blogs, és 'la típica història de Ken Follett', i a mi, igual que a tu, ja em va bé així. El volum, ara per ara, i amb el Joc de Trons en marxa (i sempre esperant el tercer de La crònica de l'assassí de reis, snif), crec que li tocarà esperar (ja no a aquest, La caiguda dels gegants encara no l'he llegit tampoc). Tot i que ja he vist que ja sortit en versió de 'butxaca', així que les excuses se m'acaben...

Olga Xirinacs ha dit...

El fomentar la lectura
és una gran aventura:
un llibre que estigui bé,
és l'agulla en un paller,
o perla ben amagada,
que costa de ser trobada.


jomateixa ha dit...

Jo també enyoro molt a en Kvothe. L'espera es fa llarga.

jomateixa ha dit...

Moltes gràcies Olga.
Un plaer llegir-te.

Dafne ha dit...

L'ànònim sóc jo, però no sé què vaig fer, i va quedar així. Bé, sóc una mica femme-fatal!!!

jomateixa ha dit...

La culpa és meva Dafne. Vaig corregir una cosa del post i es va esborrar el comentari. Llavors el vaig posar així per que es veies.

Lujo ha dit...

Hola,
Em passa una mica com la Dafne i he llegit "Els Pilars de la Terra".
Gràcies per fer cinc cèntims i ajudar-me a decidir si el llegiré.
Feliç dia

XAVI ha dit...

el primer em encantar tot i que no soc de lectures tant llargues i el segon el tinc pendent de començar un dia d'aquets

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...