"VIU COM SI HAGUESSIS DE MORIR DEMÀ, APRÈN COM SI HAGUESSIS DE VIURE PER SEMPRE" Gandhi.

20 de set. 2012

JO COMFESSO de Jaume Cabré

És un llibre que no em volia perdre, tot i que no l'he trobat fàcil de llegir. Suposo que  pels canvis continus d'escenari i d'època. També hi ha un bon grapat de personatges, cosa que no m'espanta pas, més aviat tot el contrari, és de les coses que més m'atrauen.
En la narració s'alterna parts on el protagonista parla en primera persona amb altres parts on parla d'ell mateix en tercera persona. Potser és una opció que ha triat l'escriptor, o potser es degut a la malaltia del protagonista que va fent el seu camí. Una ment superdotada que no pot evitar que l'alzheimer vulgui robar-li els seus records.
Indubtablement fa falta un cert grau de concentració per seguir el fil. Els salts en el temps s'enllacen sense preàmbuls i tant pot ser que estigui explicant un fet d'infantesa com de sobte ens trobem en mig d'un interrogatori de la inquisició o potser dels nazis. Això també ens ve a demostrar que la maldat i el fanatisme es repeteix al llarg de les diferents èpoques i cultures. La cobdícia no canvia, no desapareix, la compartim generació rere generació. La cobdícia envoltada de molts altres sentiments que acompanyaran el viatge d'un violí al llarg dels anys.
Un violí Storioni que lliga els molts personatges, alguns reals i altres ficticis, i les diferents èpoques i els estira durant tot el llibre, com una càrrega que anem desxifrant i comprenent pàgina a pàgina. 
Un any després de la seva publicació per Edicions Proa, ja ha venut més de 65.000 exemplars. Si encara no el teniu, el proper Nadal, prepara una nova edició de regal que inclourà un CD amb peces musicals interpretades amb un violí Storioni.

9 comentaris:

El porquet ha dit...

Jo l'he llegit aquest estiu! Com a tu m'ha costat una miqueta seguir el fil degut als sobtats i continus canvis d'escenari i temps. Malgrat tot no és una tècnica nova, ja que en Cabré ja va assajar aquest mateix estil a la magnífica "Les veus del Pamano". Però si bé el Pamano el vaig gaudir moltíssim i és un dels meus llibres de capçalera aquesta, tot i ser una novel·la extraordinària, no m'ha deixat sadollat com l'altra. Podríem dir que al Pamano li poso una matrícula i al Jo confesso un excel·lent!

Carme ha dit...

No dic pas que l'hagi trobat fàcil, però sí que puc dir que la dificultat de seguir-lo en els seus salts constants en el temps que vaig tenir en les primeres pàgines (no sé si dir, 30, 30 o 50 pàgines) després es va anar esvaint força de pressa. Jo diria que un cop vaig tenir clars tots els elements i totes les èpoques i em vaig adonar que ja no en sortia cap més de nova ja em vaig llançar a llegir i gaudir sense més... el vaig poder gaudir, molt.

Clar que com diu el porquet "Les veus del Pamano" sadolla més. Et deixa, coma lector, més satisfet.

jomateixa ha dit...

la veritat és que Les Veus del Pamano també em va arribar molt endins, més que aquesta.

XeXu ha dit...

No em sembla una crítica tan entusiasta com altres que he llegit, però per contra, em dóna molta més informació que desconeixia. D'alguna manera, si cal concentració per llegir-lo, per mi és una mala cosa. Ja ho havia sentit sobre les 50 primeres pàgines. No em sé concentrar massa, però això dels salts també ho fa l'Eduard Márquez, i els seus llibres sí que els he pogut seguir. Ara, estem parlant de 150 pàgines, no de mil.

Quadern de mots ha dit...

L'estic llegint a poc a poc, no sé si és bo o dolent, en tot cas vaig a un ritme cargol i tot i així derrapo ja que encara no m'he adaptat del tot als salts. Em falta mooolt per acabar.
“Les veus del Pamano” encara no l’he llegit, tot arribarà, espero.

Mone ha dit...

Em va encantar aquesta noel·la, un cop li vaig enganxar el fil i la manera de fer de l'autor em va absorbir totalment. Per mi, una obra mestra.

M. Roser ha dit...

Jo el vaig començar i com que havia de fer un esforç tan per la lletra(massa petita per mi), com per la història en si, el vaig aparcar i en vaig llegir un altre...El tornaré a agafar un temps i segurament tornaré a llegir-ne un altre...
Així, de mica en mica, segurament l'acabaré!
En canvi, Les veus del Pamano, em va enganxar de seguida, vaig gaudir molt llegint-lo. Són dos llibres molt diferents, malgrat ser del mateix autor...

racoperllegir ha dit...

És una obra mestra, però com bé dius fa falta concentració i és un llibre que no es pot "anar deixant", que s'ha de llegir amb constància. Tot i això, Jaume Cabré és fantàstic. No sabia això de la nova edició per Nadal amb CD, va bé saber-ho!

Roser ha dit...

He trigat molt de temps en acabar-lo, al principi em va costar, fins passada la pàgina 50 no hi vaig entrar del tot.
Em va resultar dificil acostumar-me al canvi de narrador en primera i tercera persona i també els canvis d'època. Aquesta manera d'escriure només la pot fer un gran escriptor com es en Jaume Cabré.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...