"OLOR DE COLÒNIA" de Sílvia Alcàntara.

De la manera com està escrit destacaria dues coses, la primera: la lectura és suau i entra sense adonar-te'n, t'enganxa i és d'aquells que fins i tot quan no estàs llegint, hi estàs pensant. La segona cosa és una petita curiositat: cada capítol comença amb les últimes paraules del capítol anterior.

Aquesta novel·la ens mostra la vida en una colònia tèxtil als anys 50. Quan els amos eren amos i senyors de les vides dels treballadors, quan les xafarderies feien tant mal, quan tot era pecat...

"...La Cèlia es tornà a empassar la saliva i, per distreure's es mirà les dues fotos. Encara que la germana Maria els havia explicat moltes vegades qui eren aquells personatges il·lustres que presidien, no tan sols la seva classe, sinó totes les classes de tots els col·legis d'arreu, a ella li agradava imaginar-se que eren els dos lladres que van morir crucificats al costat de Jesús. El que va vestit de blanc i que ja li diuen sant, anava rumiant ella, deu ser el bo..., i l'altre... el que va vestit de soldat, deu ser... el dolent;... "
Un incendi i una desgràcia enceten el llibre i poc a poc ens va presentant els personatges, els embolics, les males arts d'alguns, els amors, les ilusions, les decepcions... i a l'última part del llibre, com en una novel·la de misteri, es van esvaint els dubtes i es descobreixen les veritats, unes veritats dures que no deixen a ningú indiferent.
Molt recomanable.