L'avia gairebé no podia caminar i tenia els dits encarcarats. No era massa vella, però la seva malaltia feia que el seu cos ho fos molt més que els seus anys, el seu cap en canvi estava més clar que el de la majoria.
Ella va ser la meva mestra i també la de la meva mare. Li agradava passar-se el dia entre fogons i quan acabava de dinar ja estava planificant el sopar. Per les festes del poble teníem sempre amics i parents convidats i la casa s'omplia d'olors i sabors.
Ella va ser la meva mestra i també la de la meva mare. Li agradava passar-se el dia entre fogons i quan acabava de dinar ja estava planificant el sopar. Per les festes del poble teníem sempre amics i parents convidats i la casa s'omplia d'olors i sabors.
L'avia ja no hi és, fa molts anys que no hi és, però molt del que em va ensenyar continua amb mi. Tot i això sempre penso que es van quedar moltes coses per explicar, amb tots els àmbits, però en la cuina també. Molts cops he pensat que encara li quedava molt per ensenyar-me i potser per això m'agraden els llibres de l'avia Remei.
I us he de dir també que quan per St. Jordi l'Ampa del poble fa parada de llibres els de l'avia continuen sent els que més ens demanen.
1 comentari:
Ai les avies! sempre en tenim records molt especials
Publica un comentari a l'entrada