"MARIANELA" de Benito Perez Galdós.

Parlant de lladres de llibres... Ho confesso, aquest va ser el meu primer llibre robat (i l'últim, mira que sou malpensats!). L'havia de llegir a l'escola i me'l va deixar una veïna, la meva "tata", i ja va ser meu per sempre.
He de confessar que no ho vaig fer expressament, en aquells temps encara no els estimava tant com ara, simplement se'm va oblidar. Anys més tard vam recordar-ho, però com ella ja no era la meva veïna me'l va regalar, com un record que he guardat amb un afecte especial.
Ara procuro no demanar-ne mai a ningú, i si algú me'n deixa algun, poso la directa i li torno després de llegir-ne l'última paraula. Per si de cas.
SINOPSIS
Ella es diu Maria, i la seva mare, que es va suïcidar anys enrere es deia Nela, així que tothom li diu Marianela. És una noia òrfena que viu amb una família adoptiva, els Centeno. Aquests la tracten com a una criada. Per acabar-ho d'arreglar és bastant lletja, esprimatxada i plena de pigues.
Només hi ha una cosa que la fa feliç i fa que s'oblidi de la trista vida que té: en Pablo, un noi de família acomodada, cec, a qui ella fa de pigall (("lazarillo", he buscat la traducció al diccionari)), i de qui està bojament enamorada. Junts ho passen força bé, passejant, parlant, i gaudint l'un de l'altre.
Però un metge, Teodoro Golfín, li revisa la vista al Pablo i li dona esperances de tornar a veure-hi. Al mateix temps arriba al poble una cosina d'ell, la Florentina; guapa, jove... i els pares dels dos decideixen casar-los si ell recupera la vista.
El Pablo cec, està enamorat de la dolçor i la bondat de la Marianela, però quan l'operen, veu primer a la seva cosina i creu que és la Marianela. El seu amor en aquell moment és perfecte, és la imatge que ell s'havia creat de Marianela, però que està molt lluny de la realitat.
Marianela no vol que la vegi, s'estima més que sigui feliç amb la seva cosina, i en la seva tristesa, poc a poc es deixa morir.
Una història molt trista, però totalment realista.